Els perills de la caricatura
La inexactitud històrica dels discursos que alineen i confonen el flamenc i d’altres elements atribuïts a la tradició andalusa amb el franquisme és manifesta. En el cas del toreig, la confusió és doble: es confón el toreig amb Andalusia, i aquesta, al seu torn, amb l’Espanya franquista. Sovint s’oblida que en les seves fases inicials, tant en el període falangista com en el nacional-catòlic, el franquisme va adoptar com a paradigma identitari elements extrets de la tradició de Castella. Va construir un model basat en el misticisme rigorista castellà que glorificava com a mirall de conducta el monjo-soldat, segons Alexandre Cirici era un “ideal del caballero perfecto” que aglutinava la “austeridad, el espíritu de sacrificio” però també “la violència i la impasibilidad ante la sangre vertida”. Giménez Caballero, un dels ideòlegs d’aquesta mistificació que es presentava com a genuïnament castellana, ho proclama en termes inequívocs a Arte y Estado (1935): “España -es decir, Castilla”.
És posteriorment quan el franquisme fa un gir i comença a mirar cap a Andalusia per adoptar com a propis elements de la tradició flamenca en el marc d’una operació de propaganda internacional. La intenció era mostrar una cara alegre del règim que contrarestés la situació d’aïllament en que es trobava. Els propis apologetes del règim reconeixien que “en termes musicals, el món coneixia d’Espanya només una versió distorsionada de les coses andaluses” (Luis Suárez). En efecte la tradició romàntica francesa havia estat molt efectiva en cimentar a ulls del món la imatge d’una Espanya pintoresca plena de gitanes femmes fatales que sedueixen a toreros entre ritmes flamencs. L’andalusa (1829) de Musset obriria pas a un enfilall d’“españolades” producte de la imaginació d’autors estrangers que acabarien construint una imatge d’una Espanya inexistent, però amb un gran ascendent sobre l’imaginari occidental de segle dinou i bona part del vint. El franquisme coneixia la bona recepció que aquesta imatge tenia a l’estranger i va voler servir-se’n.
Finalment, cal destacar que aquesta utilització que el franquisme va fer de determinades tradicions era vista com a una humiliació dolorosa per molts catalans d’origen andalús. Jaume Botey ens refereix a l’article La incorporació social i polítics dels immigrats dels anys seixanta el cas de Pura Fernández, de Cambil (Jaén). Després d’arribar a Barcelona el 1948 amb 27 anys, va ser detinguda l’11 de setembre de 1957 davant el monument a Rafael de Casanova. Tot i que al seu poble havia estat cantaora de flamenc, va negar-se a tornar a cantar i només ho feia en privat perquè considerava que la utilització que el franquisme feia del flamenc era una burla per a Andalusia i un intent de dividir la classe treballadora catalana.
