Salutacions al Cercle d’Estudis Sobiranistes

Una sèrie de persones que s’autodefineixen com a sobiranistes han fundat el Cercle d’Estudis Sobiranistes. Perfecte. Entre ells hi ha personalitats a qui cal reconèixer la seva militància en aquest camp; mai han enganyat, com la prova del cotó. D’altres potser no posseeixen un pedigrí tan pur en aquest camp, però a ningú se li pot negar l’adhesió, tard o d’hora, a una causa. La labor d’aquest grup, certament heterogeni des d’una òptica política, sembla que hagi de ser participar en l’engrescament general per aconseguir la no-dependència de Catalunya de l’Estat espanyol, animar el debat sobre la qüestió i, a través dels «estudis» que facin, donar resposta a altres «estudis» que s’ocupen de redactar altres fundacions i cercles negant la possibilitat de la independència de Catalunya dins l’Europa actual. La nostra enhorabona! I poden comptar amb la nostra col·laboració, compartim amb ells l’esperança d’una Catalunya –i uns Països Catalans– el menys dependents possible de qualsevol autoritat que no sigui la que emana del dret a decidir lliurament, una nació lliure i popular integrada per tots aquells que la conformen i hi fan la seva vida. Encara no sabem, però, quines seran les armes (ideològiques, és clar) estratègiques i tàctiques que aquest Cercle d’Estudis es proposa, i ens proposarà, per arribar a aquest moment desitjat per una part del poble català. Haurem d’esperar, esperançats, la seva aportació.

D’algun dels seus membres ja en coneixem el parer i caràcter puix que s’han expressat a bastament a través, sobretot, de la premsa. Aquest cercle, però, té un pensador, el qual també s’ha manifestat a bastament a través de la premsa, les teories del qual no ens agraden gens ni mica; al contrari, ens preocupen i molt. Ens referim al senyor López Bofill. Ens preocupa el que opina aquest senyor sobre l’actitud que, segons ell, ha tingut, i pot seguir tenint en el futur, un sector ampli de la població catalana, la que ell assenyala com a immigració d’origen espanyol –posant-la tota en un mateix sac–. Ens preocupa que el pensament sustentat pel senyor López Bofill a través dels seus últims articles pugui arribar a ser un dels eixos de treball del cercle. Coneixem com va voler emprar el nacionalisme espanyolista de Franco i companyia a aquestes masses d’emigrants de la resta de l’estat per tal de confondre la catalanitat amb els «rics catalans», però també coneixem com gran part de la classe benestant catalana va usar aquestes masses de treballadors en les seves fàbriques no reconeixent-los mai prou pedigrí per ostentar el títol de catalans de debò, batejant-los, encara avui, després de més de cinquanta anys, com a immigrats o fills d’immigrats. I entre el comportament d’aquesta classe benestant catalana (inclosos els catalanistes liberals) hi trobem actituds com ara les dels Maragall/Pujol, que han cregut que per acontentar aquests sectors d’«altres catalans» (no catalans del tot) –recordem amb quin goig van acollir els sectors mencionats el títol, més que el llibre, de Paco Candel–, per acontentar-los, van creure que ja n’hi hauria prou amb subvencionar les casas regionales, i sobretot untar des de la conselleria de Benestar Social del senyor Comas, els seus «projectes socials».

D’aquesta manera tan intel·ligent va contribuir, senyor López Bofill, el catalanisme dels Pujol i els Maragall a la integració a l’espai català dels «immigrants» a qui vostè carrega avui totes les culpes perquè no són prou catalans, i encara a contribuir a la descatalanització del país. Un altres elements han contribuït a la situació actual, la que el senyor Bofill pretén enllestir «amb un cop de pixa», la verbositat i els aires redemptoristes pretesament esquerranes dels senyors Azuas, Espadas, de Carreres, etc., que des de la seva torre d’ivori pretenen salvar del nefast catalanisme polític els pobrets (també fan servir la mateixa paraula) «immigrants». El pensament que el senyor Bofill destil·la a través dels seus articles ens espanta i ens indigna; com se li pot ocórrer a ningú que pretengui el que diu pretendre aquest senyor –la independència d’un poble– acusant (de trair Catalunya?) unes classes treballadores que van arribar de la resta de l’Estat a la recerca d’una millor vida i van haver de guanyar-se-la amb el seu sol esforç personal i no van trobar als seus llocs de treball i als seus barris altres referències culturals que les dels guetos on van anar a caure, sota la fèrula del franquisme i dels caps locals del Movimiento, que, per cert, la gran majoria dels quals eren ben catalans, catalans però franquistes, i a aquests sí que se’ls pot acusar de trair la seva pàtria. En uns guetos que, per cert, s’ havien construït a Barcelona en concret) sota l’ègida d’un tal Porcioles, que no sabem si vostè deu saber qui és.