Els altres andalusos


Dilluns, 24.9.2007. 08:00 h

El lerrouxisme i els marges identitaris dels partits

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional No hi ha cap vot
valorar_carregant carregant


Comparteix






Tal com afirma Bauman, parlar d’identitat implica parlar en plural: la identitat d’una persona necessàriament està formada per diferents nivells que es sobreposen i confonen entre sí, la identitat de classe conviu amb la identitat sexual i aquestes amb la identitat nacional... i així en un llarg etcètera. D’altra banda, Bauman també ens recorda que aquestes identitats, malgrat que es puguin viure d’una manera essencialista a nivell personal, no es poden interpretar així a nivell sociològic, degut al pes explicatiu que té l’estructura que les conforma i l’eterna permanència del canvi social que ens permet entendre les successives interrelacions i modificacions viscudes.

 Un dels trets més significatius de la identitat és, tal com remarca Bourdieu, el concepte de distinció. Referint-se als processos de producció simbòlica de les classes socials amb la voluntat de mantenir el seu estatus i privilegis, es marquen distàncies simbòliques que pretenen diferenciar-les i no confondre-les amb classes socials que aspirin ocupar la seva posició. Aquests processos es plasmen molt bé en l’ús de conceptes despectius a l’hora de parlar de les noves classes socials amb creixent poder adquisitiu (“els nous rics”)... Són processos de distanciament i diferenciació no només han estat utilitzats per la identitat de classe. Cardús, en el seu debat amb Villatoro a l’Avui sobre la malmesa contraposició entre identitat i diversitat, diu:

“no hi pot haver diversitat, i sobretot no es pot defensar ni preservar la diferència, si no hi ha coses pròpiament diferents, amb les seves respectives identitats”.

Així doncs, podríem afirmar que les fronteres de les identitats romanen en la diferència respecte a altres identitats. Un altre cop Cardús assenyala:

“la dificultat actual per entendre la paradoxa entre identitat i diversitat es troba en dues raons: el poc valor que es dóna a l’acceptació dels límits personals i socials, i a la concepció estàtica i autoreferent que s’atribueix al concepte d’identitat”.

Els límits de la identitat són una de les bases d’aquesta. L’interès de parlar de lerrouxisme recau en l’encreuament que el mot ofereix entre identitat nacional (ésser català, espanyol, andalús o marroquí...)i identitat segons classe social. Aquest vincle i l’ús polític del mateix, facilitaria el discurs essencialista sobre les identitats.

Els partits polítics, en la seva carrera electoral cercant uns imaginaris que corresponguin a la bossa de vots que necessiten, sovint cauen en el risc d’usar i abusar d’estereotipificacions i essencialismes, font del postures lerrouxistes.

Els partits amb més presència dins del panorama electoral català, això és PSC-PSOE i CiU, han estat susceptibles a aferrar-se a certes construccions identitàries, que malgrat mantenir certa voluntat conciliadora amb totes les capes de la població, han procurat que aquests imaginaris no els defraudin, animant i potenciant, en molts casos, les seves diferències, establint-les com a categòriques i essencials.

En el cas del PSOE, des dels inicis de la transició, s’ha trobat amb una posició incòmoda de resoldre: d’una banda, el centralisme estatal que va viure el PSOE durant els anys de poder al govern impedia al PSC-PSOE jugar la seva carta nacionalista de ple; i d’altra banda la defensa de l’obrerisme com un dels trets idiosincràtics més rellevants del PSOE feien que fàcilment pogués caure en la trampa lerrouxista degut a que gran part de la classe obrera, com habitualment succeeix, provenia de la immigració espanyola.

El cas de CiU, segons ens ho explica Jaume Lorés en el seu llibre La transició a Catalunya (1984), és molt més complex en el seu apropament a certes formes de lerrouxisme. El fet de que fos un partit en procés de formació i amb certa inexperiència política, durant l’època de la transició, va fer que pogués recórrer més lliurement en funció dels seus interessos a identitats sense una definició massa establerta. Progressivament, això sí, es va definint una constant voluntat catalanista, que encara que no estigui sustentada per antecedents teòrics molt fermes sembla guanyar la confiança de l’electorat. La seva ideologia acaba reduint-se a un nacionalisme català amb el perill de caure en formes essencialistes al voler definir allò català amb uns marges molt estrictes i estàtics contrastant-ho i distanciant-ho respecte allò espanyol.


lectures 4316 lectures comentaris 2 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#2
12 de novembre de 2007, 20.33 h

Estic totalment d'acord amb en Rodolf.<br /> M'ha donat eines per a interpretar el sistema de partits a Catalunya i per entendre, una mica més, què és la política i com aquesta s'interrelaciona amb un context (històric) concret.<br /> Molt bo el nom de la pàgina també ;)<br /> <br />


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

item
#1
24 de setembre de 2007, 18.33 h

M'ha encantat el just equilibri entre al la teoria i l'analisis de la nostra realitat política...enhorabona!


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Els altres andalusos logo rss

Catalans per elecció i per erecció

més informació

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.