És cert que la qüestió de l’interrogant del «per què no la independència?» s’espesseix quan a aquella primera consideració, l’individu hi afegeix historicismes —sentimentals, romàntics, retòrics…. tant sentimentals, romàntics, retòrics com ho seran els de l’entitat “opressora”. Però la voluntat real pren volada i es transforma en proposta seriosa, quan el motiu principal el fonamenten les reivindicacions d’ordre social i, sovint, econòmic: motius causats o atribuïts als inconvenients de la dependència. I com que aquesta reflexió es fa sobre la base de la Catalunya actual, diré que són precisament els sectors immigrants, els recent integrats al poble català, els més susceptibles de percebre aquests motius de greuge. Per vàries raons: la primera potser fora perquè aquests sectors immigrants solen procedir de territoris on històricament se’ls va negar una ciutadania civil digna (a aquells andalusos, extremenys, murcians, etc. sense recursos ningú els hi negava que fossin andalusos, extremenys, murcians… però sí que poguessin ser-ho amb les mateixes condicions de les classes acomodades; com en l’actualitat no se’ls nega als marroquins, romanesos, o equatorians, etc., la seva nacionalitat, però si se’ls nega una vida digna al territori on han nascut). En canvi al nou destí, sense que ningú els hi regalés res, que quedi clar!, gairebé tots ells van millorar socialment, van poder utilitzar l’ascensor social, cosa que ha significat l’assumpció d’una ciutadania civil amb dignitat de la qual no gaudien al territori que els veié nàixer . Per tant no ens ha d’estranyar —com sí que se n’estranyen certes élites catalanes— trobar contingents ex-immigrats, de primera i segona generació, defensant allò que perceben com un millorament del seu estatus, sobretot quan s’adonen que el lloc on ara viuen, i on han adquirit un rang més alt de ciutadania del què disposaven al seu territori d’origen, viu sota la inconveniència d’estar supeditat a una altre entitat (l’Estat Espanyol, en aquest cas) que entorpeix la seva capacitat de continuar millorant.
Aquesta situació, descrita aquí amb senzillesa, no ens hauria de sorprendre, no és pas inèdita, és un cas paral·lel al d’Estats Units de principis del XX, on els immigrants europeus perseguien l’adquisició d’un estatus social que la ideologia dels Self-made man els prometia. Precisament va ser una mena de doctrina del Self-made man la que també va actuar pels immigrants espanyols del segle XX a Catalunya, i seria bo que l’experiència d’aquells anys sabés aprofitar-se per tractar amb els nous corrents immigratoris.
Aquest és el cas actual de molts ciutadans catalans originaris d’Espanya i arribats entre els anys vint i setanta del passat segle. Ara hauríem d’interrogar-nos si en l’actualitat la situació social i econòmica de Catalunya permetrà als nous arribats actuals seguir el mateix procés; per què, encara que hagi de semblar contradictori hem de preguntar-nos: està Catalunya, avui, en condicions de poder oferir ala futurs ciutadans catalans allò que va poder oferir el passat segle? Disposa avui Catalunya i la seva classe dirigent, de les millors condicions per oferir allò que els polítics, agitadors culturals, i empresaris del passat segle, pogueren i saberen oferir als que van venir a viure i treballar a Catalunya? La resposta sembla obvia: avui Catalunya disposa d’una autonomia política de la qual no havia disposat al llarg del segle XX sinó durant petits lapsus de temps, havent de patir la major part del segle l’opressió de dictadures enemigues del poble i de la cultura. Però —i malgrat tot—, crec que hi han motius per fer-se la contradictòria pregunta, i encara que pugui semblar pura retòrica; i la raó la podrem trobar al carrer, entre els ciutadans: l’optimisme pel futur no sembla que sigui el valor majoritari entre la població. Pot semblar, doncs, que malgrat tot el què hem aconseguit, l’actual dependència, ara potser més que abans, quan comencem a percebre les possibilitats d’actuar sense dependències inoportunes, continua fent-nos més nosa que servei. Si més no, així ho podrien arribar a percebre amplies capes de la població actual de Catalunya, els ja assentats i els que reclamen l’assentament amb el bon argument de la seva contribució a la prosperitat del país. Després que ningú se n’estranyi.
Bienve Moya
