- Publicitat -
Quan la Fundació Grup 7 va convidar a Els Altres Andalusos a participar en la Va. Jornada de reflexió sobre societat civil, joventut, empresa i immigració, vam pensar, que per estar a l’alçada dels objectius de la jornada, havíem de ser agosarats. I així ha estat. Per aquesta jornada tan important i necessària col·laborem en la presentació a tota la societat catalana, d’un dels projectes musical més engrescadors: ajuntar dalt d’un escenari dues de les músiques populars que canten, ballen i emocionen a més persones a una i altra conca del Mediterrani, avui com sempre, mar comuna de catalans i amazighs: la rumba catalana i la música popular amazigha.
La Rumba Catalana és una música fàcil, que porta molta alegria, que tothom la pot ballar. És, pot ser, la última música popular inventada a Europa i concretament a Barcelona. Van ser els gitanos catalans dels barris del Portal, de Gràcia i d’Hostafrancs, els que la van crear i convertir en un referent musical de primera fila. Curiosament, entre els músics que avui actuaran, tenim a nets i besnéts dels mestres inventors d’aquest gènere musical. En Peret ens recordava que tot i que és a aquesta població a la que se li deu la creació de la Rumba, no s’ha d’oblidar que precisament, la clau del seu èxit està fora d’aquests orígens, en l’extensió dels seus valors i en la seva capacitat de trencar fronteres i unir a persones.
I això és el que està passant. Avui tenim la sort de que la societat catalana té nous membres vinguts d’arreu del món i molts d’ells, concretament de la conca sud del Mediterrani. La majoria d’aquesta població, contràriament al que molta gent pot creure, no és àrab, sinó amazigha. Aquesta és l’adscripció en la es reconeixen la majoria de població del nord d’ Àfrica. Des de l’Atlàntic i Canàries (els Amazighs hispanitzats o Guantxes) fins a Egipte i des del mediterrani fins al desert de Mali, Níger, Tshad, i Burkinafaso on es troben els Tuareg.
Aquesta població, els amazighs, tenen un idioma, el Tamazight, alfabet i formes culturals i expressions artístiques i musicals pròpies, distintes de l’elit governant d’aquests Estats, que són tots arabistes. Als amazighs també se’ls coneix com a berebers o bàrbars que són denominacions posades pels invasors.
La música tradicional Amazigha ha rebut un bany de modernitat, gràcies a que és una música molt popular, molt ballable i molt alegra, en aquest sentit molt semblant a la rumba catalana. A Barcelona, les expressions musicals amazighes tenen cada cop més presència i si parem una mica l’oïda podem sentirles a bars, cotxes o al carrer, i veure com el seu ritme, senzill i sincopat fa ballar i estar alegre a tothom que l’escolta. Cada cop més, les festes majors o celebracions populars catalanes compten amb manifestacions d’arrel amazigha fetes ja per catalans i catalanes amb noms com Azziz, Saloua o Redouam.
Avui presentem doncs aquest il·lusionador projecte: la RumbaAmazigha que no és res més –ni menys!- que mostrar dalt d’un escenari el que ja està succeint les places i barris d’arreu de Catalunya. Músics amb instruments diferents però no distints, i amb melodies i ritmes molt semblants que viatgen i flueixen Sense Fronteres, sense impediments, sense prejudicis, sense lleis injustes que frenin la més gran riquesa dels éssers humans: la seva capacitat per crear i transformar col·lectivament.
La Rumba Catalana és una música fàcil, que porta molta alegria, que tothom la pot ballar. És, pot ser, la última música popular inventada a Europa i concretament a Barcelona. Van ser els gitanos catalans dels barris del Portal, de Gràcia i d’Hostafrancs, els que la van crear i convertir en un referent musical de primera fila. Curiosament, entre els músics que avui actuaran, tenim a nets i besnéts dels mestres inventors d’aquest gènere musical. En Peret ens recordava que tot i que és a aquesta població a la que se li deu la creació de la Rumba, no s’ha d’oblidar que precisament, la clau del seu èxit està fora d’aquests orígens, en l’extensió dels seus valors i en la seva capacitat de trencar fronteres i unir a persones.
I això és el que està passant. Avui tenim la sort de que la societat catalana té nous membres vinguts d’arreu del món i molts d’ells, concretament de la conca sud del Mediterrani. La majoria d’aquesta població, contràriament al que molta gent pot creure, no és àrab, sinó amazigha. Aquesta és l’adscripció en la es reconeixen la majoria de població del nord d’ Àfrica. Des de l’Atlàntic i Canàries (els Amazighs hispanitzats o Guantxes) fins a Egipte i des del mediterrani fins al desert de Mali, Níger, Tshad, i Burkinafaso on es troben els Tuareg.
Aquesta població, els amazighs, tenen un idioma, el Tamazight, alfabet i formes culturals i expressions artístiques i musicals pròpies, distintes de l’elit governant d’aquests Estats, que són tots arabistes. Als amazighs també se’ls coneix com a berebers o bàrbars que són denominacions posades pels invasors.
La música tradicional Amazigha ha rebut un bany de modernitat, gràcies a que és una música molt popular, molt ballable i molt alegra, en aquest sentit molt semblant a la rumba catalana. A Barcelona, les expressions musicals amazighes tenen cada cop més presència i si parem una mica l’oïda podem sentirles a bars, cotxes o al carrer, i veure com el seu ritme, senzill i sincopat fa ballar i estar alegre a tothom que l’escolta. Cada cop més, les festes majors o celebracions populars catalanes compten amb manifestacions d’arrel amazigha fetes ja per catalans i catalanes amb noms com Azziz, Saloua o Redouam.
Avui presentem doncs aquest il·lusionador projecte: la RumbaAmazigha que no és res més –ni menys!- que mostrar dalt d’un escenari el que ja està succeint les places i barris d’arreu de Catalunya. Músics amb instruments diferents però no distints, i amb melodies i ritmes molt semblants que viatgen i flueixen Sense Fronteres, sense impediments, sense prejudicis, sense lleis injustes que frenin la més gran riquesa dels éssers humans: la seva capacitat per crear i transformar col·lectivament.
Publicitat
