Article publicat a la nova pagina web del Col.lectiu Emma
Les raons que hi ha rere les eleccions del 25 de novembre i el que signifiquen per a Catalunya i per al món
El 25 de novembre, els catalans estan cridats a les urnes per tal d’escollir un nou govern autonòmic, però aquestes eleccions no són un episodi més de política autonòmica. Del seu resultat, en depenen moltes coses, i no només per a Catalunya. El que decideixin els catalans, sigui el que sigui, pot tenir conseqüències de gran abast per a la futura configuració de l’Estat espanyol, o fins i tot per a la seva continuïtat. I també podria tenir conseqüències significatives per al projecte europeu.
Els mitjans de comunicació de tot el món han estat seguint els esdeveniments a Catalunya amb creixent interès, especialment des de la manifestació a favor de la independència, el passat 11 de setembre. Aquell dia, un milió i mig de persones van manifestar-se a Barcelona en una mostra de dignitat nacional i responsabilitat cívica (no es va registrar ni un sol incident, ni es va trencar cap aparador). De cop i volta, el món va parar esment en un conflicte que no es caracteritza per la violència ni pel terrorisme sinó que es regeix per la força serena d’una antiga nació.
A Catalunya, la independència no sempre ha estat l’opció política preferida. Al final de la dictadura del general Franco, a mitjans dels anys setanta del segle XX, la majoria de catalans esperaven encaixar en el nou ordre que tot just s’instal·lava a Espanya. Des d’aleshores, no han parat de contribuir a la prosperitat i estabilitat de l’Estat. Al mateix temps, i potser en això es van equivocar, han esmerçat molta energia mirant de trobar maneres per tal que la seva identitat nacional fos reconeguda sense sortir del marc espanyol.
Una d’aquestes temptatives va ser la proposta de revisió de l’Estatut d’autogovern, un procés esgotador que van endegar diversos partits polítics catalans ja fa força temps, el 2005. El 2010, quan Espanya va refusar tots els punts fonamentals d’aquella proposta, molts catalans van perdre qualsevol esperança d’arribar a un acord assenyat amb l’Estat. I, tot i així, l’estiu de 2012, mentre el desig de separar-se d’Espanya ja s’estava generalitzant, els dirigents catalans van decidir, malgrat tot, provar un últim esforç, i van proposar l’avantprojecte d’un nou “pacte fiscal”. Aquest pacte tenia la intenció de corregir, almenys fins a cert punt, el desequilibri insostenible entre la contribució financera que fa Catalunya al govern central i els minsos recursos que rep a canvi. Pocs dies després de la manifestació de l’11 de setembre, Artur Mas, el cap del govern català, va dur el seu pla a Madrid. Allà, el president espanyol, Mariano Rajoy, va tombar el projecte amb termes inequívocs, sense deixar espai per a la negociació i sense provar ni tan sols de justificar-se. Aquests dos fets, en una mateixa setmana, van fer que Artur Mas canviés d’enfocament. Va decidir convocar eleccions anticipades, i donar al poble la possibilitat de ratificar a les urnes el que s’havia expressat de manera tan clara als carrers de Barcelona.
Sorprenentment, si tenim en compte que es tracta d’unes eleccions a l’Europa actual, el 25 de novembre el tema central no serà l’economia, tot i que les qüestions econòmiques constituiran, segur, una part de l’equació. Catalunya és una societat productiva i viable, però quan toca gestionar les finances públiques, l’administració catalana pot fer molt poca cosa, dotada com està d’instruments insuficients. Mentrestant, el govern central conserva el control final dels diners que generen els impostos dels catalans. Amb el model fiscal actual, l’únic que faran les inversions és disminuir, les infraestructures que ja estan saturades es continuaran col·lapsant i els serveis bàsics de salut, ensenyament i benestar social continuaran amenaçats.
Malgrat tot, aquests greuges econòmics, indiscutiblement reals, s’haurien de situar en el context d’un descontentament més general, que s’ha estat coent durant anys, en relació a la vida política espanyola De la mateixa manera que han arribat a la conclusió que l’actual situació política no pot garantir la viabilitat econòmica de Catalunya, els catalans troben que no tenen futur com a poble mentre continuïn supeditats a una entitat ineficaç que els està xuclant la major part de la força. És més, tot i que el benestar d’Espanya se sustenta en el treball i els impostos dels catalans, sistemàticament se’ls qualifica d’egoistes i deslleials i se’ls obliga a suportar atacs constants contra la seva llengua i cultura en nom dels superiors valors espanyols.
Últimament, aquesta tendència s’ha intensificat. Des que va arribar al poder, l’actual Govern ha lluitat per tornar a imposar una uniformitat que és impossible. Es tornen a aplicar amb força polítiques d’assimilació que se suposava que eren cosa de la dictadura: hi ha ministres i líders del partit polític que governa que defensen obertament la necessitat d’”espanyolitzar” els alumnes catalans i inculcar-los la glòria d’una Espanya amb (sic) “tres mil anys d’història”. Això equival a declarar que la identitat col·lectiva dels catalans no té cabuda en l’Espanya monolítica que ha dissenyat el partit governant.
Els catalans, senzillament, estan cansats de veure com, en això, Espanya no s´ha mogut ni un milímetre i continua negant el caràcter plurinacional de l´Estat; i com, un cop i un altre, ha barrat el pas a totes i cadascuna de les propostes fetes des de Catalunya per obtenir el seu reconeixement. Per als catalans, doncs, es tracta de trobar una manera de sobreviure com a nació, fins i tot si això significa encetar un camí que podria dur-los a separar-se de l’Estat. En conseqüència, en aquestes eleccions Artur Mas buscarà una victòria clara que li permeti, en un futur molt pròxim, convocar un referèndum per preguntar als catalans si volen continuar formant part d’una regió espanyola o volen constituir un nou estat d’Europa.
***
En les darreres setmanes, els mitjans de comunicació internacionals han dedicat molta atenció a aquest tema, i molts observadors estrangers estan fent un veritable esforç per entendre el punt de vista dels catalans, per descobrir els motius que hi ha darrere el conflicte i per explicar-ho tot plegat al món, sense prejudicis.
A Madrid, en canvi, els creadors d’opinió dels mitjans de comunicació estatals continuen distorsionant i interpretant erròniament la situació catalana. Després de la manifestació de l’11 de setembre i un cop superat el desconcert inicial, (que evidencia el seu allunyament de la realitat del carrer), les forces polítiques espanyoles, tant la majoria de partits de l’oposició com el partit governant, van adoptar una actitud de confrontació. Més enllà de crides generalitzades a la responsabilitat dels líders catalans, la postura oficial del Govern ha consistit en negar-li de ple, al poble català, el dret a expressar la seva opinió, al·legant que un referèndum seria il·legal segons la Constitució espanyola.
Des d’altres instàncies tampoc no s’han ofert proposicions viables. A Espanya, hi ha hagut molt poques veus que donessin suport públicament al dret a decidir dels catalans o que denunciessin l’actitud antidemocràtica del Govern. Han estat nombrosos els que han guardat un silenci culpable. Altres han fet les recurrents i habituals declaracions expressant l’alta estima que senten pel poble català, a banda d’altres obvietats sobre les virtuts de la unitat i la solidaritat. Però en definitiva han negat qualsevol mèrit a la postura catalana.
És a dir, tots (el Govern, l’oposició i una bona part de la societat espanyola, cadascú a la seva manera) es neguen a reconèixer que les reivindicacions catalanes podrien ser raonables. Per tant, es tanquen en banda a la possibilitat d’encetar un diàleg fructífer. I, precisament, és aquesta ceguesa ancestral (no del tot desinteressada) davant la realitat catalana, el que podria fer que Catalunya se separés d’Espanya.
La primera part d’aquesta contesa tindrà lloc el 25 de novembre. Probablement, la previsible i abassegadora victòria dels diversos partits que defensen la celebració d’un referèndum que pregunti per la independència endegarà un procés que podria conduir a la creació d’un nou estat d’Europa. Cal suposar que el bàndol espanyol farà tot el possible per desbaratar aquest procés. Europa i el món haurien d’observar de ben a prop els moviments de cadascú perquè ells també s’hi juguen molt en aquest afer. En última instància, a tots els interessa assegurar-se que el que decideixin els catalans de manera democràtica, responsable i pacífica, sigui el que sigui, serà respectat per tothom. I aleshores tots podran beneficiar-se de la contribució que pot fer al món una Catalunya lliure.
