- Publicitat -
El candidat de Catalunya si que es pot, Franco Rabell, té alguns problemes de cara a aquesta campanya electoral. El to i les formes, crispades, enfadat. El contingut, que sembla que no se n’assabenta d’on ni en quin context esta jugant. De credibilitat, es presenta amb un partit polític que vota a favor de tancar els Centres d’Internament d’Estrangers però no a favor de que Catalunya pugui decidir un model propi d’Estrangeria, un partit que fa crides a acollir refugiats però que no està a favor que poguem decidir acollir refugiats, que retira el bust del rei de la sala de plens de l’Ajuntament de Barcelona i al dia següent l’alcaldessa fa reverències al rei de visita a la capital catalana, que es presenta amb un partit, ICV, dels més endeutats amb La Caixa i d’un partit que es va presentar a unes eleccions municipals prometen acabar amb els desnonaments i que després diu que això no és competència municipal i que no pot complir-ho. I a això ves per on s’hi afegeixen les informacions que surten publicades aquests dies sobre el tancament sinó irregular, poc ètic, de la empresa familiar de Rabell, el deute que va deixar i el tracte als treballadors de la mateixa.
I és cert que tots els partits d’obediència espanyola deuen vassallatge a uns dirigents que els compliquen més les coses que no pas els ajuden. Això li passa al PP quan des de Madrid anuncien que volen convertir el TC amb un tribunal de orden público per inhabilitar Mas i suspendre la Generalitat, però també al PSOE quan surt Pedro Sanchez ha negar que cap reforma Constitucional admetria Catalunya com a nació i que no descarta donar suport a Rajoy per suspendre la Generalitat de Catalunya, només per posar algun exemple fresc.
Però la prepotència dels Podemos és tan gran que fa que aquest globus que un dia havia sigut es desinfli ràpidament. Com pot presentar-se Pablo Iglesias a Catalunya, quan no és ningú més que un eurodiputat que enlloc d’assistir al plenaris europeus a fer la seva feina va a platós de televisió a muntar espectacles, i preguntar-se amb aquell to fatxenda i de superioritat moral “qui es pensa que és Artur Mas per representar un poble?”. Doncs miri, és el 129è President de la Generalitat de Catalunya, una institució democràtica que ja existia quan Espanya encara no sabia el que significava votar, una institució que ha perdurat malgrat la de vegades que l’Estat Espanyol l’ha prohibit. Una institució que va tenir un president assassinat pel cap de l’Estat Espanyol, aleshores un dictador, i que amb la recuperació de la democràcia ningú ha volgut invalidar el seu judici ni demanar perdó.
El president Mas, és el polític més revolucionari que hi ha actualment a l’Estat Espanyol, querellat per posar les urnes el 9N, per fer el que el poble li havia demanat, la persona que lidera políticament el procés d’independència de Catalunya tot i les amenaces. Un procés, no oblidem, que servirà perquè algun dia els Franco Rabells de torn puguin deixar de prometre coses i tinguin competències per decidir quines coses volen fer. Un gran pas certament.
www.ericbertran.cat
Publicitat