La màgia de marcar una data i una pregunta en l'imaginari col·lectiu és que automàticament els incrèduls, també els cagadubtes i, evidentment, els contraris a la democràcia s'autoobliguen a posicionar-se d'una manera ben diàfana. És aquella manera enginyosa de fer política que consisteix a dur l'aigua al teu molí, marcar els tempos i també el debat davant la societat. És a dir, anticipar-se i anar guanyant la partida mica en mica mentre els adversaris es veuen obligats a anar a remolc dels teus arguments. I aquest fet que està previst que se succeeixi el proper 9 de novembre, i que en la pràctica és atribuïble al President Mas i el seu equip gràcies a l'acord de governabilitat signat amb Esquerra Republicana, passi o no passi, ja ha marcat un avanç i un després dins el procés sobiranista. Celebrem-ho doncs.
L'argumentari de l'independentisme català pel SÍ, per si sol positiu i amb més facilitat d'adhesió enfront de la carregosa cultura del NO, fa molt de temps que porta avantatge als postulats de l'unionisme. Només cal revisar els llibres editats els darrers anys d'un cantó i de l'altre i veurem l'abisme que ens separa. Tanmateix, tot i aquesta diferència que al final pot servir de ben poc si no s'actua amb intel·ligència, hi ha un punt que encara segrega més els dos argumentaris enfrontats, que és la racionalitat d'un i la irracionalitat amb tocs autoritaris i de desesperació que desprèn l'altre, amb l'agreujant que és el qui ho té tot de cara per guanyar per golejada. I aquesta és la seva feblesa, amics, la bogeria de la seva dialèctica és un factor prou important per acabar de decantar la balança cap al nostre costat.
L'argumentari del concepte de la llibertat en clau catalana ha estat forjat en el transcurs dels temps per grans pensadors i genis de talla mundial. Primer era la cerca i l'observació de la veritat humana damunt la Terra amb Ramon Llull, després la defensa de les constitucions democràtiques i liberals amb Feliu de la Penya, més endavant el reconeixament singular de Catalunya que va des del romanticisme d'Aribau, el primerenc independentisme popular de Roca Farreras, el seny ordenador de Prat de la Riba i la força disciplinada de Macià. En l'actualitat, la idea del patriotisme social i republicà llençada per en Carod-Rovira es complementa amb el gran esforç de molta gent per preservar la identitat catalana davant dels reptes de la globalització i les noves immigracions. I és aquí on l'Assemblea Nacional Catalana està exercint un paper vital i importantíssim que ni els mateixos partits polítics (indispensables en el procés i en la democràcia) poden arribar a fer.
Els membres de l'ANC són els nostres soldats socials que, com formigues, es planten als llocs més impermeables a aquest discurs de valors cívics i democràtics que representa el SÍ. Per això aquest dissabte l'Assemblea tornarà a plantar-se amb tota la seva força a l'Hospitalet del Llobregat, la 2a ciutat de Catalunya governada pel PSOE, on l'unionisme heterogeni hi té muntat un fortí en forma de milers de vots. Seran més de 40 parades repartides per tota la ciutat durant tot el dia que tindran el suport de gent d'altres territorials, d'Òmnium i dels partits polítics de la ciutat favorables al SÍSÍ. Tota una demostració de força cívica.
Evidentment els esforços de l'ANC recauen a convèncer la gent de l'opció favorable a la independència política, tan legítima com l'opció contrària i, per tant, defensora de l'statu quo actual. Això no treu que la magnífica feina dels voluntaris en aquests verals martellats per l'argument de la por sigui la de conscienciar als ciutadans hospitalencs que el sol fet de votar ja és democràcia. Però, a més, hauríem de posar tot l'èmfasi també en fer entendre a la població que només en una Catalunya estat les relacions (també sentimentals) amb Espanya poden ser bones. Només amb una relació d'igual a igual la gent pot viure en pau, i que gràcies a aquesta nova revolució pacífica i tranquil·la del poble de Catalunya, Espanya té l'oportunitat de fer net i millorar la seva manera de fer política. De fet, no deixa de ser la mateixa història de sempre, la Catalunya que una vegada més intentarà regenerar Espanya des de la bona voluntat, aquest cop des del divorci amistós i no com la província espavilada i avançada de la classe.
Bona feina companys i companyes de l'Assemblea!
