Mort el pujolisme, morta la petulància autonomista. La vida no sempre està compresa de sorpreses, les supersticions són per a ignorants i, tanmateix, les coses normalment passen dins d’una lògica racional. Tot el que puja sempre acaba baixant, sobretot si l’invent és forçat i artificial. Entenc que el cas Pujol hagi causat cert trasbals en una societat domesticada durant anys en l'”‘ara no toca”, per això comprenc també que qui hagi de passar el dol es prengui el temps que cregui convenient. Estigueu ben segurs, però, que tal com insinuava al principi i al contrari del que es pensa molta gent, la caiguda del concepte Pujol és el símptoma que Catalunya finalment ha aconseguit “passar de pantalla”. Mancava justament aquest escull per fer el pas definitiu a la majoria d’edat. Catalunya necessita fer net en molts camps, en el polític, en el moral i en el judicial segur, i la caiguda del que fou el més gran avalador de l’Espanya autonòmica és la millor notícia que podia esperar aquesta societat segrestada per la por i pel coitus intorruptus permanent en el qual s’havia instal·lat. Aquest acomplexament, aquest malviure dels catalans és insofrible i l’únic que fa és tornar-nos cada vegada més imbècils.
L’autonomisme és l’enèsim intent per crear una Espanya civilitzada, és a dir, catalana. Espanya és un conflicte permanent protagonitzat per dues concepcions que han xocat continuadament al llarg de la història perquè són antagòniques. Mentre una és superba i improductiva, l’altra és individualista i comerciant. Quan una eleva la moral catòlica, l’altra ja està fent la revolució il·lustrada. I quan Catalunya s’industrialitza, Espanya continuarà durant molts decennis amb l’economia agrícola. Sempre que hi ha hagut l’intent de fer progressar l’Estat des de Catalunya -és a dir, sempre, més d’hora o més tard, l’Espanya castellana ha fet servir l’antídot per tornar a la recentralització i a l’autoritarisme. I així anar fent, i qui dia passa anys empeny.
L’autonomisme de la segona restauració ha durat trenta anys, l’Espanya castellana ha tingut prou paciència per suportar aquesta mentida que ella mateixa ni es creu, però ara ja tot decau i, com era previsible, l’esforç de construir un estat federal ha tornat a fracassar perquè aquesta opció és inexistent en l’ADN espanyol. L’autonomisme/federalisme ha mort una vegada més perquè Espanya no està preparada i no vol. I per Catalunya, l’autonomisme sempre ha sigut l’excusa perquè els calçasses hagin pogut guanyar-se la vida fent política. Autonomisme és subvencionar el barrut, autonomisme és provincialitzar, autonomisme és organitzar el monopoli econòmic de la capital del regne, autonomisme és igualar per sota, autonomisme és pobresa i mediocritat. L’autonomisme va néixer d’un pacte entre feixistes, jacobins que anaven de ‘progres’ i uns quants il·lusos nacionalistes perifèrics enganyats com sempre. El resultat, evidentment, no podia ser un altre que aquest: un Estat farcit de corruptes, que trontolla políticament i fallit amb un deute del 100% del seu PIB. Us felicito autonomistes, sou uns fracassats de la vida i uns galifardeus integrals.
Per això el cas Pujol és el certificat de defunció d’una generació de polítics, d’una manera de fer negoci amb Espanya. Catalunya no pot seguir ballant amb la més lletja, pot i necessita fer-se gran d’una vegada i emprendre un viatge sola amb la llibertat de triar la parella de ball. Si Mas vol fer història ha d’arribar fins al final, si no sempre li quedarà ser un Pujol qualsevol amb la tristesa que ara els Pujols són encara més lamentables que el mestre. Duran, Iceta i Rivera o la llibertat. Vós trieu, president.
