Tots ens podem imaginar que Esperanza Aguirre no és un angelet. Les seves complicades relacions amb els seus companys de partit i amb els seus col·laboradors són conegudes per tothom, però ahir El País feia repàs de la trajectòria política d’Esperanza Aguirre i ens obsequiava amb una ració doble d’estil ‘la presidenta’.
L’article, d’una gran contundència, recorda els inicis difícils d’Esperanza Aguirre a la política en les eleccions de 2003, quan els seus assessors van haver de ‘vestir-la a l’estil Zara per suavitzar la seva imatge de marquesa consort’ i va començar a deixar entreveure els aspectes ‘menys coneguts de la seva personalitat’. En aquells moments, davant la possibilitat de perdre les eleccions va sentenciar que ‘Si perdo, serà per culpa d’Aznar’.
Així, contrasten aquests inicis amb com han canviat les coses cinc anys després amb el domini d’Aguirre de ‘bona part del poder local madrileny’. Perquè, a ningú se li escapa que vol ser presidenta del Govern espanyol i ‘fa oposició al seu propi partit i al Govern central i és tan incòmoda per a Rajoy com per a Zapatero’. La qualifiquen de ‘populista, temerària, ambiciosa, caòtica, intolerant, dèspota’ entre d’altres i asseguren que les opinions sobre la seva capacitat de delegar són ‘unànimes: cap dels seus consellers té autonomia de decisió’.
A partir d’aquí, l’article recull nombroses ‘perles’ de persones properes a Aguirre. Un exconseller afirma que ‘és capaç de discutir amb els arquitectes o els enginyers aspectes tècnics d’una obra tot i ser conscient de la seva ignorància en la matèria o fer repintar la façana d’un hospital perquè no li agrada el color’. Un col·laborador parla del seu caràcter i explica que ‘maltracta a aquells que percep com a febles, una condició molt pròpia de les persones de classe alta’.
Finalment, s’estableix un paral·lelisme entre els estranys fets amb els trànsfugues a l’Assemblea de Madrid que van entregar el poder a Aguirre, amb l’actual trama d’espionatge a la Comunitat de Madrid.
Tenint en compte la distància ideològica entre El País i Aguirre, així com el ressentiment que pot moure a exconsellers i col·laboradors a malparlar d’Aguirre un cop ha prescindit d’ells, si tots aquests moviments han de servir perquè els draps bruts surtin a la llum, benvingut sigui el ressentiment.
