Consell Assessor per a la Tonteria Nacional

Deia Napoleó que quan volia solucionar un problema, ho encarregava a una persona i, quan no volia, ho encomanava a una comissió. Sens dubte, si l’emperador dels francesos hagués volgut fer el ridícul hagués designat un Consell Assessor per a la Transició Nacional.
A cap català, per més patriota que sigui, se li escapa que els informes que fins ara ha fet els assessors han estat, com a mínim, decebedors. Suposem que com que els membres del CATN, segons la Generalitat, “no perceben cap retribució pel fet de pertànyer-hi, ni ostenten cap dret d'assistència per a les reunions del Consell, ni altres indemnitzacions” també les seves idees són low cost.
Així, saltant-se totes les cortesies de les relacions internacionals i sense haver parlat amb ningun representant governamental portuguès o andorrà, han proposat un esperpèntic “Consell Ibèric” que inclouria Catalunya, Espanya, Portugal i Andorra, que intuïm que ja ens haurà fet perdre les simpaties que poguéssim tenir en aquests dos darrers països. A més, que no ens independitzàvem per tractar directament amb Brussel·les, sense intermediaris?
Alguns dels savis del CATN insisteixen a dir que amb la independència podríem mantenir la ciutadania europea i que el nou estat català seguiria automàticament dins la Unió Europea, quan tots els pronunciaments d’alts càrrecs de la UE al respecte han estat en direcció contrària.
El nostre és un poble que, precisament perquè els espanyols ens han amagat l’ou durant tres-cents anys, vol que se li parli clar i català. S’ha de dir a la gent que -igual que el 1714- Catalunya no té aliats internacionals de pes, i que només ens tenim a nosaltres mateixos per guanyar-nos la llibertat. Que per dignitat col·lectiva no ens hem d’encaparrar en pertànyer a cap club que no ens vulgui com a socis. I per damunt de tot, mostrar obertament els contres i sobretot els pros de la secessió, perquè, en cas contrari, ningú dels que no estan convençuts a hores d’ara difícilment voldrà transitar per un camí on els avantatges del procés resultant acabin sent els mateixos o pitjors dels que actualment ja té com a súbdit espanyol.
Però seguim amb les propostes dels gurus del Govern. En una afirmació totalment voluntarista han dit que el Barça i l’Espanyol podrien seguir jugant a la Lliga espanyola, que depèn de la Liga de Fútbol Profesional i la Real Federación Española de Fútbol, ambdues amb seu a Madrid. En aquest minutatge de la pel·lícula algú encara es creu que la separació es produirà de manera amistosa?
La darrera recomanació ha estat la de recuperar una de les “maragallades” més sonades, la de l’ingrés de Catalunya a la Francofonia. Després d’aquesta nova bajanada, el ministre d’Interior francès, Manuel Valls, ha declarat: “le référendum catalan m'inquiète”.
Però Valls no és l’únic que s’inquieta. Perquè cada cop que bada boca el CATN el nostre prestigi nacional cotitza a la baixa. Ni el CNI ho faria millor. Quina serà la propera astracanada? Proposar una reedició del Fòrum 2004 per commemorar el desè aniversari del seu fracàs?
Ja ho veuen. Tot plegat un munt de directrius ximples amarades d’una insultant buidor ingènua que exasperaria Pla i Tarradellas o que, per les seves sentències estrafolàries, faria les delícies de Pujols i Dalí. Si segueixen en el mateix to, no es pot descartar que en un futur no gaire llunyà aquests dictàmens inútils siguin musicats per Jaume Sisa o Quimi Portet.
Si arribats a aquest punt algú pensa que sóc un exagerat o un monstre per haver criticat les ponències d’aquests visionaris, els recomano que facin una petita pausa per llegir dos articles imprescindibles: “El CATN fa més por que una pedregada” de Xavier Rius, i “Els tics permanents del catalanisme” de Santiago Espot. I després que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Tanmateix que ningú no em malinterpreti. Crec fermament que el CATN podria ser una bona aportació al nostre procés d’autodeterminació i que cal avaluar la totalitat dels informes que presenti abans de fer-ne el balanç definitiu. Tampoc no dubto del prestigi ni de la capacitat individual de cap dels seus membres, però de la mateixa manera que si escollíssim els quinze millors vins del país i els aboquéssim junts al mateix decantador el resultat enològic no seria l’òptim, sembla estar passant el mateix amb el treball conjunt dels saberuts del CATN. De fet, l’única resolució encertada va ser la de demanar per a la consulta una pregunta clara i explícita per tal que la resposta també fos clara i explícita. I aquesta recomanació precisament és la que no ha estat atesa per les forces polítiques catalanes partidàries del dret a decidir.
Així, ara tenim plantejada una pregunta tipus “de sí a sí i voto perquè em toca”. Algú s’imagina què pot passar si surt un sí a la primera i un no a la segona? Que Catalunya entraria a la història per ser el primer poble que vota una declaració unilateral de dependència. Ni els guionistes del Polònia ho haguessin parit més enrevessat. La política catalana ha donat una nova mostra de com la realitat pot superar la ficció.
Els espanyols poden tenir molts defectes però en certs aspectes tenen més sentit pràctic que els catalans. Als anys vint del segle passat, quan Joan Estelrich va anar a Madrid a presentar la col·lecció editada per la Fundació Bernat Metge, un militar espanyol li va etzibar: “Si los catalanes os hubiérais gastado en armas lo mismo que en libros, ya serías independientes”. Doncs això, senyores i senyors del CATN: menys embrutar paper i més anar per feina, que per riure ja tenim l’APM. Avui no ens calen armes de foc però sí polítiques, i la majoria de proposicions que han emès fins avui només conviden a sortir a defensar Catalunya amb el lliri a la mà i un embut al cap.