Una dona caminava pel mig del carrer amb una màscara que era la cara d’una ovella. Feia sonar l’esquella que duia a la ma mentre mirava la gent que era als balcons, com si els culpara per la seua actitud passiva, pròpia de qui assumeix les derrotes sense lluitar i, el que és pitjor, fuig i s’amaga sense ajudar qui està patint. Aquella dona trencà el silenci expectant de la gent i, al voltant seu, es muntà el primer rogle de càmeres. Fou el primer moment àlgid de la concentració convocada per la Plataforma de persones afectades per les hipoteques (PAH[1]) que aturà un desnonament[2].
Eixe matí, havíem vist una imatge relacionada amb la vaga del 14N. Era una mostra de rebuig als i les strike-breakers amb un senyal de prohibició estàndard (cercle amb una gruixuda vora vermella i creuat en diagonal per una banda igualment gruixuda i vermella) amb el dibuix d'un esquirol amb avellana a les mans.
Els esquirols que rebenten vagues no són rosegadors arborícoles. La cosa ve del poble osonenc de Santa Maria de Corcó, també conegut com L’Esquirol per l’hostal que fou el seu origen, a la vora del camí entre Olot i Vic, i que tenia un pobre esquirol engabiat a la vista de la clientela. Diu la llegenda que, en un dels primers conflictes obrers del segle XIX a Manlleu o Roda de Ter, les empreses contractaren gent de l’Esquirol per a rebentar la vaga.
També seria bo saber que les ovelles tremolen quan veuen l’esquilador, i qui les vol munyir ha d’anar amb cura. Que els moltons ensenyen les banyes als gossos pastors si es veuen amenaçats. Que els xais lluiten i resisteixen fins al final, busquen desesperadament sa mare i criden aterrits en la filera de l’escorxador. Però, com qui espera la comitiva judicial que executa el seu desnonament, necessiten la protecció del ramat i no tenen futur lluny d’ell. La dona de la màscara s’equivocava en buscar ovelles als balcons.
La presència constant d’animals al nostre llenguatge, ja siga parlat o simbòlic, mostra la falta de consideració cap a elles i ells i ajuda a que es “normalitze”, es perpetue. “Rebaixar” el individus humans a la categoria dels altres animals és una forma de justificar el menyspreu i la falta de consideració cap a ells: porc jueu, rata groga, mico africà, gos americà… Cabró, més puta que les gallines, brut com un porc, grossa com una vaca… Els individus humans que són així són com “els altres”, no com “nosaltres”. No mereixen cap consideració, com és normal amb els altres animals.
El rebuig a aquesta falta de consideració i la reivindicació de respecte solen acabar en un som persones, són persones, no animals. També és poden convertir en el porc, o la rata, el mico o el gos ets tu, no jo. Sou vosaltres, no nosaltres. Així, les dues formes de fer reforcen l’especisme conceptual i simbòlic: els animals no humans mai deixen eixa categoria dels i les altres, i la falta de consideració cap a ells mai es qüestiona.
Passa el mateix amb les expressions masclistes i contra les persones LGTBI[3]. No fa molt que José Manuel Castelao, acabat de nomenar president del Consell general de la ciutadania espanyola a l’exterior, digué que les lleis, com les dones, són per violar-les[4]. Oriol Pujol també ens sorprengué dient que la relació entre el PSC i el PSOE té un punt sodomita[5], amb el que ens remetia a l’antic tabú de l’home homosexual passiu, l’antimascle que ocupa el mateix lloc simbòlic que les ovelles a l’acte contra els desnonament de València.
Les paraules, molt sovint, oculten més del que diuen. Malgrat que la lluita feminista i LGTBI han fet avançar la societat, aquestes verbalitzacions, completament normals fa 20 o 10 anys, encara continuen sent molt habituals. La dominació de les dones pels homes, vulguen o no, i el rebuig a una sexualitat gens passiva i frontalment oposada a la heterosexualitat funcionen com a referents dintre del cap de moltes persones. No fa falta violar una dona en concret ni discriminar una persona LGTBI en concret per a formar part del marc social i cultural on la violència i la discriminació de les dones i persones LGTBI és quotidiana.
Feres, bèsties, rates, porcs, gossos, rucs, mules, vaques, ovelles, cabres i cabrons, voltors, corbs, serps, cucs, sangoneres, taurons… Són referents “dolents” fonamentats en prejudicis i falses creences com la del conformisme de les ovelles. Els altres animals són com els pesos d’una balança i els humans són allò que es pesa a l’altre plat, l’única cosa que pot variar i trencar l’equilibri. El valor negatiu dels referents és immutable.
Aprendre més sobre els altres animals també permet aprendre sobre nosaltres i el nostre llenguatge. Podem aprendre com són en realitat els rucs, els porcs o les ovelles. Els podem deixar en pau, perquè no tenen res a veure amb les “maldats” humanes que es volen exemplificar amb ells i elles. Podem tindre més imaginació i superar les màscares d’ovella. Podem alliberar els animals de l’especisme simbòlic del llenguatge.
