Maragall

Una al·locució brillant, amb la seva ironia i la seva manera d’enfrontar els reptes. A nivell comunicatiu va estar pletòric i ha aconseguit que avui tota la premsa del país el recolzi unànimament.

Clar que el què sorprèn és que el respecte a la figura de l’expresident de la Generalitat el mostrin avui i no ahir. Maragall ha coincidit en el temps en el cicle informatiu: la premsa d’ahir valorava les seves declaracions en què afirmava no ser ja membre del PSC i ahir mateix Maragall ja creava noves notícies. Ahir Maragall era un exemple més del mite de la persona que no es casa amb ningú i que parla de forma clara; cosa que no agrada a tothom. I així ho feien constar sectors de la premsa, els líders d’opinió i alguns portaveus polítics.

Avui la reacció és completament diferent. Avui tots coincideixen a remarcar el fet valent del president. En remarquen el seu talent, la seva entrega absoluta als seus projectes i la seva valentia. I sense cap mena de dubte, el president farà un gran favor a que la societat pari atenció en aquesta malaltia que ens fa perdre allò que hom pot valorar més: la memòria i el record de tot el què hem viscut.

I crec que ara tenim la oportunitat de no fer alzheimer col·lectiu i recordar la tasca del govern Maragall, si bé les desavinencs, els sobressalts i els problemes no en van deixar un bon sabor de boca. Potser va sent hora de reconèixer que Maragall va ser l’únic polític català que va poder fer tremolar al president Pujol, que va ser l’home que va dur el canvi a aquest país i que va saber establir una relació diferent amb el seu poble.

Més enllà de les diferències de criteri, que són la base de la nostra democràcia, crec que és just reconèixer avui -i no d’aquí a uns anys, quan potser sigui massa tard- la tasca empresa pel president Maragall i ser justos amb una important figura del nostre país.

El poble americà, tant dividit en un bipartidisme pur, va saber recolzar al president Reagan. President que al seu torn havia ajudat de manera extraordinària en dividir-los encara més. Però davant de l’anunci de la mateixa malaltia que Maragall, els nord-americans van saber donar afecte i calor al seu president. I això va servir per a augmentar la visibilitat d’aquests malalts i aconseguir més fons per a la investigació.