Entre l’esplanada que hi ha al davant de la tristament famosa fàbrica de bateries de Potocari i el poble de Srebrenica hi ha poc més de sis quilòmetres. Sis quilòmetres que jo mai he fet a peu, una hora de camí que mai he caminat, a diferència de les 25.000 dones, infants i alguns homes que ho varen fer un calorós 11 de juliol de 1995, dipositant la seva última esperança en el seny i la justícia internacionals, personificats en 400 soldats insuficientment armats que duien cascs blaus.
Des del principi de la guerra, la regió de Podrinje del nord-est de Bòsnia, s’havia convertit en un dels punts més calents. Al llarg de dos anys, milers de pagesos bosnians encalçats per la neteja ètnica havien hagut d’abandonar les seves cases en direcció als pobles més grans de la zona: Foca, Gorazde, Srebrenica. Aquesta, una petita població d’uns 10.000 habitants abans del conflicte, es calcula –no es possible donar dades exactes– que arribà a emparar més de 50.000 refugiats. El poble, tancat en una profunda vall, fou ràpidament assetjat i bloquejat per l’exèrcit serbo-bosnià que en aquella zona comptava amb gran suport de l’Exèrcit Federal Iugoslau.
Veient la terrible marxa dels esdeveniments arreu del país, l’ONU va declarar aquests pobles com a Zones Protegides. Era, aquesta, una mesura inèdita, per la qual les poblacions passaven a ser controlades per les Nacions Unides i protegides pels cascs blaus (UNPROFOR), obligant a les unitats bosnianes a entregar el seu armament. L’ONU assumia també l’administració de la ciutat per assegurar el subministrament de provisions i medicaments o els serveis bàsics. Però, com tota la participació internacional en la guerra de Bòsnia, el caos organitzatiu caracteritzà el funcionament de les Zones Protegides i en propicià el seu tràgic desenllaç.
Dos anys després, la guerra continua avançant arreu del país; malgrat la fèrria defensa bosniana, el conflicte es decanta cap al costat serbi davant la impassibilitat internacional. A Srebrenica, les Nacions Unides evacuen alguns centenars de refugiats d’una ciutat on les condicions són cada cop més inhumanes, però el govern bosni es nega a un desallotjament general, ja que la mesura empara i justifica la neteja ètnica, i cedeix definitivament els territoris orientals.
L’estiu de 1995 els esdeveniments es precipiten. A la comunitat internacional li urgeix acabar amb aquest vergonyós conflicte; els més interessats són els Estats Units, on s’apropen eleccions. Radovan Karadzic vol donar un cop de timó definitiu al seu favor i pressiona Ratko Mladic, cap de l’exèrcit serbo-bosni, per fer caure Srebrenica. El govern bosni ordena la retirada del comandant defensor de Srebrenica Naser Oric i els seus oficials. L’atac a uns pobles serbis de la zona per part d’unitats bòsnies, dóna l’excusa que Mladic necessitava. Es constata que Srebrenica no es pot defensar i la ciutat és abandonada al seu tràgic destí.
Des del 6 de juliol s’intensifiquen els atacs a la ciutat. Els bombardejos es fan continus i molt durs, corre el rumor que els serbis volen entrar a la ciutat i el pànic s’estén. A primera hora del matí del dia 11, 25.000 persones baixen des de la ciutat a Potocari, on hi ha el contingent de cascos blaus, en aquests moments holandès. Durant hores i hores, una multitud aterrida recorre els sis quilòmetres per atapeir-se com pot davant la fàbrica de bateries que serveix de caserna. Els soldats no saben què fer, demanen suport al comandament de Sarajevo, un auxili que, per incompetència, errors burocràtics o incomprensibles vetos personals, no arribarà mai. L’exèrcit serbo-bosni estableix un nou bloqueig als refugiats i als soldats; el mateix Mladic fa acte de presència per repartir caramels davant les càmeres, presentant-se al món com a garant de la justícia i la llibertat. Però quan les càmeres deixen de filmar se separen els refugiats: les dones, els nois fins a 14 anys i els homes a partir de 70 són carregats en centenars d’autobusos que s’envien a Tuzla, territori governamental; algunes mares aconsegueixen amagar els seus fills sota les faldilles o fer-los passar per més joves. La resta d’homes, considerats aptes per a la lluita, són enviats cap als pobles més propers on, en granges, descampats, escoles, seran assassinats col·lectivament a sang freda, amb una extremada violència i sadisme.
La majoria d’homes, però, havien fugit les hores precedents en direcció a Tuzla per un camí obert a través dels camps de mines, tramuntant muntanyes, valls, boscos i rius, evitant els camins i les carreteres, si podien. No en va aquesta cruel cursa contra l’horror fou anomenada “la Marató de la mort”. Els primers quilòmetres, a través dels camps de mines que marcaven el front de guerra, els feren en fila índia, cadascú trepitjant on l’anterior havia posat els peus; no és fàcil concebre 15.000 homes caminant en fila. La xifra dels que pogueren completar els quasi 80 quilòmetres de recorregut es mou entre els 5.000 i els 10.000; els més ràpids tardaren una setmana, sense descans ni aliments, els últims apareixien passat un mes. La gran majoria perdé la vida en les múltiples emboscades, trampes, mines, a causa dels bombardejos massius amb bateries i bombes incendiàries o els franctiradors a l’aguait. Soldats serbis amb els vehicles, uniformes i armament de la UNPROFOR i dones sèrbies vestides com musulmanes, els feien senyals i els hi cridaven que el perill havia passat i que amb ells estarien segurs. Alguns bosnis, embogits en la lluita constant contra la mort, caigueren al parany; segons fonts no oficials, altres ho feren també a causa dels gasos i verins que foren llençats pel camí. Els detinguts eren executats immediatament o portats amb els altres presoners de Potocari. No foren pocs, tampoc, els que optaren pel suïcidi, malgrat haver aguantat tres anys l’infern de Srebrenica.
En cinc dies, es calcula que foren assassinats vora 8.000 homes. Els seus cossos van ser enterrats indiscriminadament en fosses comunes, que setmanes o mesos més tard eren reobertes per excavadores, mutilant els cadàvers, transportant-los i barrejant-los en altres fosses per fer-los encara més dificilment identificables, repetint aquest procediment fins a dos i tres cops. Tota l’estratègia de la presa de Srebrenica fou plenament i conscientment calculada fins al més mínim detall: el genocidi s’havia previst.
Avui en dia, davant la fàbrica de bateries de Potocari s’hi estén el cementiri que ha de reunir les 8.000 víctimes de la pitjor massacre a Europa des de la Segona Guerra Mundial; cada 11 de juliol s’hi apleguen supervivents i familiars per enterrar els cossos identificats durant l’any mentre els polítics de torn fan els seus discursos previsibles i buits. A la fàbrica, s’hi ha habilitat un memorial, amb una exposició senzilla però emotiva dins un enorme bloc negre que absorbeix tota la llum de la gran nau.
La ciutat de Srebrenica és un lloc gris i incòmode, un fantasma. Quan passeges per la solitud dels seus carrers, sota la vigilància atenta d’ulls invisibles, sents a cada pas i ben endins l’udol de les víctimes ressonar per les valls, el crepitar de les cases que van cremar, el dolor de les ferides candents i encara obertes, la –pròpia– vergonya de l’oblit.
Dret, davant l’esplanada de làpides verdes i blanques, amb el cos atordit, el cap paral·litzat i el cor petrificat, no puc deixar de pensar que no, que encara no he caminat els sis quilòmetres que separen el memorial del poble, que encara no he recorregut, tampoc, els vuitanta que l’allunyaven de la llibertat.
Agafo un grapat de terra encara tova de l’últim enterrament i el premo ben fort. Adéu, Srebrenica…
Escrit amb la col·laboració de Bernat Guixer –que ha caminat part dels 80 quilòmetres– i Jordi Rodri –que n’ha fet molts més–.
Guim Bonaventura i Bou
Fotògraf, escriptor, cineasta, viatger.
www.gbib.cat
