Edició 2094

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 19 de abril del 2024
Edició 2094

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 19 de abril del 2024

Supremacisme a l’andalusa

-Publicitat-

La primera vegada que vaig estar a Andalusia va ser a Màlaga, per Setmana Santa si de cas cal que sigui més precís. D’això en deu fer trenta i pocs anys, just quan Catalunya se la repartien entre els convergents i els socialistes mentre que l’independentisme a penes aconseguia fer-se visible a Barcelona, València o a Caldes de Malavella llastat tant per la ferotge repressió policial com per un discurs ideològicament massa extremat per al comú de la gent.

Recordo deixar enrere els erms d’Alacant, la travessia per la Múrcia semidesèrtica de Totana i Lorca, els oliverars de Baza, les coves troglodites de Guadix, l’exuberància de la serra granadina i, per fi, la verdor esclatant de Màlaga, el mar, una llum que només havia conegut a València.

-Continua després de la publicitat -

D’entrada, a la pensió on ens vam allotjar, la propietària ja ens va preguntar amb severitat, en sentir-nos parlar en català entre nosaltres, si preferíem inscriure’ns com a estrangers o com a nacionals. Quan li vam dir que tant se’ns fotia i que érem valencians es va relaxar una mica. “Bo, això és diferent… vostès els valencians són com els catalans però en versió espanyola… clar, imaginin per un moment que els andalusos ens inventem un idioma amb l’excusa de l’autonomia com han fet els catalans!… quin disbarat!…”, va enraonar aproximadament. La seva intransigència ens va sobtar més encara quan vam saber que era protestant i que, com a tal, envoltada en un ambient que ratllava el fanatisme catòlic, per força havia de tenir una mínima sensibilitat per els minoritzats. Tampoc ens va fer el pes la seva imatge dels valencians. Catalans en versió espanyola?… Ufff… Podria haver-ho dit d’una altra manera. Catalans majoritàriament conformats amb la seva condició subsidiària i Joan Fuster l’hauria abraçat.  A Màlaga, també a Granada, ens van amenaçar de colpejar-nos en sentir-nos parlar en català. El fet té una importància relativa. Val a dir que un episodi similar el mateix amic i jo el vam viure una nit al barri vell d’Alacant. “Estamos en España, pijo…”, em va amollar un tipus major que jo amb un inconfusible accent murcià abans de fotre’m un bon cop de puny.

Com sigui, a Màlaga, a Granada, com a Sevilla uns anys més tard, vaig comprovar que més enllà dels tòpics, naturalment, hi havia tot un món. Val a dir, que no em sento gens atret pel folklore andalús. No m’agrada i, a més, en tinc moltes prevencions. El franquisme -com va passar també amb les Falles a València- va parasitar-lo i el va convertir en una icona per excel·lència d’una identitat espanyola amb què no m’hi he identificat mai. Allà cadascú amb els seus usos i costums, amb les seves preferències, creences i entreteniments, però, mai no em trobaran enmig d’una celebració en què imperi la superstició i el fanatisme, encotillada segons les normes del classisme més arnat. Els tumults per tornar la Verge del Rocío al seu cambril -com les masses agombolades al voltant de la Geperudeta de València- em produeixen estupor.

-Continua després de la publicitat -

D’Andalusia m’admira l’arquitectura i la història de les seves ciutats, la lluita del seu poble contra el ‘señoritismo’ i el latifundisme, la poesia de Lorca, Alberti, Cernuda, Aleixandre… la voluntat ferrenya dels seus jornalers per sobreviure a una estructura social que els ha condemnat secularment a la misèria. Jo mateix he estat jornaler i sé de què parlo.

D’Andalusia tampoc no m’agraden els seus dirigents polítics, vull dir, suposats socialistes com Alfonso Guerra, Felipe González, Rodríguez de la Borbolla o Susana Díaz. Parlo de la seva dreta de cortijo, de Moreno, de l’incendiari Juan Marín, del masclista Francisco Serrano… O com els més pragmàtic Cayo Lara, d’Izqueirda Unida, que un míting es dirigia enfadat als jornalers que donaven suport a les reivindicacions de Catalunya per a preguntar-los retòricament que si els catalans marxaven qui pagaria el Plan de Empleo Rural dels andalusos. Tots, els uns i els altres, han manifestat públicament una catalanofòbia medieval, abjecta, impròpia de dirigents de partits democràtics.

La darrera vegada que ho han fet ha estat amb motiu del nomenament del terrassenc Enric Millo -José Enrique, en Sevilla- com a secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia, és a dir, com a ambaixador d’aquesta comunitat. La molt astuta Susana Díaz, aprofitant-se de la ignorància de milers de ciutadans, per difamar-lo, l’ha convertit en responsable de l’organització del referèndum de l’1 d’octubre quan tots sabem què va ser un dels caps del ‘a por ellos’.  La diputada de Vox, Luz Belinda, li ha retret les seves vel·leïtats nacionalistes i de poc més no l’acusa d’estar darrere del gir independentista del nacionalisme conservador. La socialista Àngels Férriz ha anat un pas més enllà: Millo no pot exercir aquest càrrec per no ser andalús, per no tenir cap arrelament a Andalusia. El PP que és qui l’ha nomenat l’ha defensat a capa i espasa, l’ha presentat com una víctima de l’independentisme i un gran patriota, però de res li ha servit. Millo és català i un dirigent del PP com Moreno, d’un partit que s’ha cansat de blasmar els catalans, ja fa temps que deuria saber quin és l’efecte que la ‘raça’ catalana causa entre els espanyols més exacerbats com ara Díaz, Férriz o ell mateix. Fa llàstima i deu ser molt pesat de pair per a andalús qualsevol realment preocupat pel seu país, decidit a no contaminar-se per l’atmosfera general de patriotisme xaró que impera.

El supremacisme del nacionalisme espanyol projecta psicològicament, negativament, contra els catalans i així atenua la frustració que li produeixen els propis complexos, la impotència davant de la pròpia incapacitat d’assimilar a qui es considera una anomalia en l’imaginari fantasiós de la pàtria. Un supremacisme invisible als ulls de la bona societat espanyola, normalitzat fins al punt que cap dirigent espanyol, des de la marquesa Cayetana tan preocupada per la suposada xenofòbia de Torra, passant pel molt conciliador Pedro Sánchez, ha badat boca. Fet i fet, la ridícula picabaralla pel nomenament del molt català Millo posa en relleu no tant sols un supremacisme odiós hegemònic en la classe dirigent andalusa sinó també una mentalitat colonial indigna i vergonyant cimentada sobre una educació veritablement tan nacionalista com decimonònica. Què deuen ensenyar sobre els catalans, sobre la diversitat en general, a les escoles de Jérez, Ronda, Iznájar, Huelva…?.

Ben mirat, la cosa és molt senzilla. La gaditana Inés Arrimadas o el cordovès José Montilla, poden ser tot allò que vulguin a Catalunya perquè Catalunya és d’Espanya. És un fet que no admet cap rèplica. Millo, en canvi, no potser res en Andalusia perquè senzillament el fet de ser català aparentment l’exclou com a espanyol encara que cada nit li encengui una espelma a la unitat de la pàtria. O no?.

 

Francesc Viadel

- Publicitat -

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Més opinió