El president John F. Kennedy va guanyar també unes històriques eleccions. En aquella època també es parlava d’un fet que marcaria un abans i un després: el primer president dels Estats Units d’Amèrica que era catòlic. Tot un repte que es va superar. No us sona la història?
En JFK era un líder de masses. Era un grandíssim orador i el seu carisma va calar a gran part dels americans. Però no tothom estava content amb aquell personatge que s’havia guanyat el vot i el cor dels ciutadans. Hi havia certs sectors que hi estaven molt en contra. Per començar hem de parlar de l’exèrcit, absolutament descontent amb la filosofia del president. Un exemple molt clar són les tensions que es van produir amb els fets històrics com la invasió a Bahía de Cochinos o la crisi dels míssils de Cuba. Els caps de les forces armades, terra, aire, mar, discrepaven amb JFK fins a tal punt que hi hagué xocs verbals representats en pel•lícules com “13 dies”, per exemple.
Però també s’ha de recordar que pels grups més conservadors i ortodoxos en Kennedy era catòlic, un fet que bona part de l’església americana no va tolerar.
I això no era tot, els lobbies econòmics conservadors no el podien suportar, dit directament. Les seves polítiques a favor dels drets civils, especialment dels negres als Estats del sud, les seves polítiques econòmiques a favor d’un salari mínim o d’establir un sistema sanitari per a tothom eren com un gra al cul per aquells que veien la possibilitat de perdre poder.
Què va passar? Tres anys després de ser escollit, el president fou assassinat. Aquest és un dels atemptats que encara tenen molts punts foscos. I aquí és on entra la teoria de “l’auto-atac” que es fan els Estats Units quan els grups de poder (grups d’influència) volen canviar alguna cosa. Sí, hi ha moltes teories que diuen que els mateixos americans van matar el seu president: és impossible que en el temps de 2 segons es pugui efectuar el primer i el segon tret, a més sent l’angle del segon pràcticament impossible que es realitzés des del mateix lloc. A més també es planteja que el detingut per l’assassinat, fos en realitat algú contractat com a esquer, donant-li mort mesos més tard (fou assassinat abans del judici) perquè no parlés. Una sèrie d’actualitat jo diria que s’inspira en aquests fets: Prision Break.
Sobre la teoria de “l’auto-atac” se n’han escrit molts llibres. S’ha parlat sovint, per exemple, que Pearl Harbor fou preparat pels mateixos americans. Algunes de les proves d’aquesta teoria és que dos dies abans del bombardeig es van retirar els vaixells de la base. Després, ja tan sols un dia abans, els avions i la maquinària de guerra pesada i sofisticada també es van retirar deixant només els soldats, indefensos. Ja és tenia excusa per entrar a al Segona Guerra Mundial.
També hi ha llibres (i diferents reportatges penjats al youtube) on s’explica que l’atemptat del 11S va ser ideat i maquinat també des dels propis Estats Units. Teories com que del misteriós atac al Pentàgon no hi ha imatges i les poques que hi ha no es veu cap avió sinó una mena de míssil. També al Pentàgon no hi va morir ningú, o una dona de fer feines… El fet curiós es que no hi morís molta gent. Que no hi treballa ningú al Pentàgon? També s’explica que l’Ariel Sharon (president ja mort d’Israel) havia de viatjar el dia 11 de setembre als Estats Units. Aquell viatge no es va produir perquè una trucada des de Nord Amèrica va recomanar al President israelià que no viatgés perquè quelcom podria succeir. Altres teories més sonades expliquen que algunes imatges dels avions estavellant-se contra les Torres hi ha una estranya panxa a la part inferior de l’aparell on s’hi podrien amagar quilos i quilos d’explosius.
Sigui com sigui, esperem que tot això sigui més fals que verídic. Encara que no ens podem ni imaginar les accions maquiavèl•liques que hi ha a la política (ja no només la Nord-amerciana que després em titllen d’anti americà). Com hi ha sectors que tenen més poder que els propis polítics i com els interessos d’alguns es converteixen en polítiques d’Estat. Esperem, doncs, que Obama no ens confirmi aquesta teoria, la de “l’auto-atac”, i que aquest futur negre que li auguren alguns (no és un joc de paraules) no es produeixi. El que està clar, però, és que només podrà seguir amb el seu tarannà idealista perquè, a la pràctica, poc marge de maniobra tindrà. En el fons… res no canvia. Tan sols el color del president.
