Senyores, senyors… sí! A 8 de novembre ja ha arribat el nadal. I… com pot ser? Per què? Si encara falta més d’un mes! Doncs la resposta és fàcil: societat del consum. Només cal que poseu la televisió. Ple d’anuncis (ja!), de joguines estúpides per a nens i nenes. Però quan dic ple… és ple! En horari infantil potser hi ha com… 15 minuts seguits o més d’espots que parlen de l’Acción Man o del “Cocoliso que se ha pedido”. Des dels cotxes fins als tocadors, passant per els videojocs i arribant fins als tradicionals jocs d’estratègia cada vegada més rebuscats, bizantins i rocambolescos.
Però ull! No només són els més petits víctimes d’un bombardeig constant d’imatges, àudios i missatges de tot tipus sinó també nosaltres, els més grandets, almenys físicament.
Què me’n dieu dels anuncis de colònies? Aquell comodí per a regalar a algú que no coneixes de res. Ara tot són colònies i colònies, igual que els turrons i els dolços. I al tanto amb les ofertes de nadal que apreten fort sobretot en les tecnologies més avançades com mp4s, mòbils d’última generació i qualsevol succedani de tot això. Que molta oferta i molta ganga i després tot s’espatlla en un no res, ho dic per experiència.
I la roba…! La roba! Ai senyor el gran negoci. És com el Telepizza quan fa el 2×1 i penses: “si ja els surt a compte vendre’n 2 pel preu d’una (és a dir, que fan pasta) quan no hi ha promoció és un robatori. Doncs amb la roba passa exactament el mateix. Els preus abusius de tot plegat encara es tornen més absurds quan pel nadal allò que valia 150 euros a finals de gener en val 75 i a finals de febrer en val 45. I insisteixo, és un preu amb el qual encara hi fan diners! El senyor CorteIngles i el senyor Zara deuen ser d’allò més creients, ben agraïts a que ara fa 2008 anys va néixer un nen que es deia Jesús.
Bé… el tema més preocupant però… és el consum superflu de llum. A 1 de novembre carrers de Barcelona i d’altres ciutats de la àmplia geografia dels Països Catalans s’han omplert misteriosament amb llumetes ridícules.
Amb tant de Nadal per aquí i per allà sembla que m’estiguin obligant a posar un pessebre a casa meva i a penjar algun rosetó d’aquells plens de pols acumulada pels anys a la porta de casa. M’obliguen a sentir-me estúpidament bé, que sigui bona persona i que compri i compri per així poder regalar i regalar. Hem arribat a tal punt que si no ho fas, tota l’escala de veïns et mira malament, la família i en especial, els amics, sobretot aquells que no ho són tant… Quina mandra! No sé si fou l’any passat que va sortir l’estadistica que cada català s’hi deixava al nadal uns 600 euros! Més que el meu sou mensual!
Tornant al tema de les llums, el més preocupant és que les paguem entre tots els catalans i catalanes i a sobre (recordem que les que col·loca l’ajuntament o la institució corresponent) s’estigui promocionant al Pare Noel, un element absolutament allunyat de la nostra tradició. No se’n veuen de tiós lluminosos oi? AIxò fa que clar… la gent vulgui tenir el seu propi Pare Noel (per cert, a Andalusia són Mares Noels, ho sabieu? clar perquè diuen "Papa No É") I ara clar, sí que es veuen aquells Pares Noels que s’han posat de moda que mal pengen dels balcons. Semblen talment uns cossos tristos, desinflats com cadàvers penjats en una plaça major de Far West. Realment no hi ha res més depriment i trist que aquests Pares Noels. I és que no és tan sols un insult a l’estètica de les façanes sinó que diu molt poc d’aquells qui el pengen. A vegades el vent provoca un moviment fantasmagòric que podria espantar a més d’algun nen emborratxat de tant nadal.
I no cal dir que a més, amb tants problemes que hi ha al món, només falta que ens posem a discutir, com va passar fa dos anys, si les llums de nadal no poden fer cap referència explícita a una religió determinada ja que hi podria haver gent que se sentís ofesa. Va home… llavors no celebrem res de res! És a dir, celebrem el nadal però no pas la encarnació de Déu fet home nascut del ventre bru i immaculat d’una verge (bé, això deia ella). Sinó que celebrem una paraula abstracte i laica que és “nadal” que ja només serveix per tenir uns dies de vacances que et permetin tenir temps per perdre, és a dir, anar a fer cues a les grans superfícies per comprar i comprar.
De totes maneres, com tot, ens ho podem prendre més amb broma. De fet, aquí va l’explicació del meu títol. Quantes vegades hem vist aquell cartell lluminós en el qual li fallen 3 o 4 lletres? Però, d’això, els catalans hi estem acostumats… aquí qualsevol infraestructura pública falla. Ja no ens sorprèn res. Bé… a vegades, potser sí: Encara és més trist quan puges pel carrer Pelai i llegeixes el cartell del revés: 8002 çileF i setseF senoB, primer de tot t’espantes i dius… “8002 ja? Si que passa el temps…!”. Després ho entens i rius per tu mateix… però de cop et tornes a espantar i et dius: “ja torna a ser nadal? Com passa el temps…”
