Mentre mig Catalunya celebrava ahir al vespre el Carnestoltes, al Camp Nou es va poder veure, com si d’una carrossa més de la llarga rua es tractés, un espectacle digne de màscara i antifaç. En menys de noranta minuts, damunt la gespa van desfilar personatges que crèiem ocults disfressats de qualsevol mena: el Carles Busquets de les nits més emblemàtiques amb la careta de Victor Valdés, Fabio Capello vestit i pentinat igual que Mauricio Pochettino o el propi Ronaldinho perfectament disfressat d’Iván de la Peña. Però sobretot, la presència més inesperada de la nit va ser l’aparició d’un espectre del passat: el de Brito Arceo disfressat de Delgado Ferreiro.
I enmig de la festa, entrades a l’alçada del turmell, deconstrucció del joc per part de l’Espanyol i acolloniment d’un Barça que va decidir seguir-li el joc als pericos en comptes de dedicar-se a fer el seu propi joc; si l’Espanyol guanya 1-2 a falta de vint-i-cinc minuts pel final del partit no es pot treure del terreny de joc als dos davanters de l’equip per tal de posar al camp dos migcampistes físicament agressius com Gudjohnsen i Busquets. Senzillament, perquè amb un 1-2 al marcador hi ha molt poc a perdre i massa a guanyar. I el Barça no hauria d’haver caigut a la trampa de l’Espanyol i rebaixar-se al seu mateix nivell converint-ne del derbi una espècie de combat de lluita greco-romana.
Precisament aquest, al final, va acabar sent el tema de la carrossa guanyadora: un partit amb joc dur, ofensivitat nula i targetes de tots colors per tirar a l’aire i fer-les volar com serpentines.
