La piràmide demogràfica, aquella en què la base correspon a la quantitat d’infants i joves que viuen en un lloc determinat i la punta als més vells, s’ha capgirat. Cada cop té menys forma de piràmide, perquè cada cop hi ha més gent gran i menys infants. I no és solament un fenomen a Catalunya, sinó a tot el món, però especialment als països més desenvolupats.
Es calcula que, aproximadament, més d’un 9% de la població mundial té 65 anys o més. Fa 60 anys eren entorn de 150 milions de persones i actualment són 697 milions. Un 16,3% de la població de Catalunya té 65 o més anys. L’any 1900 l’esperança de vida en néixer a Catalunya era de 31,6 anys. En canvi, l’any 2019, abans de la pandèmia per la Covid-19, va ser de 84,01 anys, una de les més altes del món.
Les projeccions ens diuen que el 2050 serem més de 1.400 milions de “vells” al planeta. Aquestes mateixes prediccions afirmen que, en no massa anys, cap al 2030, per primera vegada a la història, el nombre de persones velles en l’àmbit mundial serà superior al nombre total d’infants. Som molts i encara serem més en els anys vinents.
D’altra banda, la concentració de la població a les urbs és un fenomen consolidat i en augment, fins al punt que des de l’any 2007 més de la meitat de la població mundial ja viu a les ciutats, i que cap al 2030, 3 de cada 5 persones viuran a les ciutats. Entre una i una i mitja d’aquestes persones seran gent gran, de més de 65 anys. Envelliment i urbanització són dos fenòmens parells.
No podem comparar una persona de 65 anys actualment amb una de la mateixa edat de fa 50 anys. Res a veure. Molta millor qualitat de vida. Molta més activitat i vitalitat. Ara bé, també és cert que una persona gran té més limitacions que un adult l’hora de la mobilitat o d’altres activitats a la ciutat. L’entorn se’ns mostra com a més hostil del que era quan érem més joves. Però no és l’entorn el que ha canviat, sinó nosaltres, que tenim més anys.
S’han plantejat si els semàfors tenen una durada suficient perquè un vell els creui sense problemes? I si en arribar a l’altra vorera hi trobaran un gual per poder passar sense dificultats, fins i tot si va en cadira de rodes? O si estan disponibles urinaris gratuïts i accessibles? O si hi ha espais verds i bancs per seure? Com és la vida d’una persona vella reclosa en un pis sense ascensor? Una persona gran pot viure autònomament a la nostra ciutat? És a la nostra una ciutat amistosa amb la gent gran?
A diferència de la gran majoria de la resta d’éssers vius, els humans adaptem l’entorn a les nostres necessitats en lloc d’adaptar-nos nosaltres a l’entorn. Això també és vàlid per als éssers humans vells. Podem adaptar les nostres ciutats per fer-les més assequibles per a la gent gran.
No es tracta de fer ciutats per als vells, sinó ciutats on la gent gran es pugui desenvolupar amb el màxim d’autonomia possible i en harmonia amb la resta de la població.
Des de l’any 1991 cada 1r d’octubre se celebra el Dia Internacional de les persones d’edat, que aquest any té com a lema “Complir les promeses de la Declaració Universal dels Drets Humans per a les persones majors: entre totes les generacions”, dins del Pla denominat “Dècada de l’envelliment saludable 2021-2030”, en què es planteja una col·laboració entre tots els sectors implicats, públics i privats per a millorar la qualitat de vida de les persones grans, les seves famílies i les comunitats en les quals viuen.
Mundialment, hi ha una xarxa de ciutats amistoses amb la gent gran, que a Catalunya no ha agafat massa volada tot i la transcendència del tema. Fa pocs mesos els nostres consistoris van tenir eleccions. Aquest és el moment perquè els nostres ajuntaments posin a les seves agendes la millora de la qualitat de vida de la gent gran adaptant les ciutats a les seves necessitats. A la fi, tots acabarem sent vells.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Barcelona amb superilles va perdre l’oportunitat d’adaptar l’entorn per gent gran.