CONTROL DE LES INVERSIONS VS CONTROL DEL DÈFICIT

Per si a algú encara no li ha quedat clar que la tendència actual de les administracions públiques de reducció del dèficit és un element purament ideològic, cada dia tenim noves constatacions que així ho certifiquen. No es tracta d’aprimar el sector públic per dotar-lo d’una major eficiència i així poder garantir la prestació d’uns serveis públics de qualitat orientats a fer perviure l’anomenat estat del benestar. Ni tan sols de reforçar el paper de redistribuidor de la riquesa i de protecció de les desigualtats. Es tracta, pura i simplement, d’augmentar el pes de l’economia privada i, més concretament, d’alguns dels seus operadors més influents. I no pas en benefici col·lectiu.
Això ja no és una paranoia d’alguns radicals. És un fet comprovable, és un convenciment d’una gran majoria de la societat. Cóm sinó s’explica que, per a tota fórmula davant dels problemes financers actuals de les administracions públiques, l’únic que apareix és una directriu espartana de contenció i reducció de la despesa que posa en perill els drets més elementals de la ciutadania? És que els problemes del sector públic provenen de despeses excessives en educació, sanitat o serveis socials? És que dinamitant el sistema de pensions avui això permetrà la seva pervivència demà? És que no està clar que unes pensions dignes, en el sistema actual que tenim, només les poden garantir uns nivells d’activitat econòmica, i per tant de cotitzacions socials, altes i sostingudes?
Per aquest interès ocult de voler fer guanyar terreny a determinats operadors econòmics en camps actualment ocupats per la iniciativa privada o en sectors privats sobredimensionats, tot s’ha centrat en el control del dèficit públic quan, potser, hagués estat més efectiu per l’interès públic haver-se centrat en el control de les inversions públiques.
Posem un exemple. Les inversions d’aquests darrers anys a l’aeroport de Madrid Barajas multipliquen per cinc a les fetes a l’aeroport del Prat. Tot i això, finalment l’aeroport català és el que concentra una major activitat en nombre de passatgers i vols. Si enlloc de sistemes obligats de control del dèficit públic – incloent fets tan delicats com les “reformes exprés” de constitucions sobiranes – des de la UE s’hagués forçat als estats a realitzar uns controls i unes avaluacions “ex-ante” de la viabilitat de les inversions públiques, l’estalvi d’aquestes hagués estat descomunal, de milers de milions d’euros. Sumem sinó Barajas, els trams de l’AVE insostenibles, l’aeroport de Castelló, les ciutats de les arts i la cultura de Galícia, València, etc., els fastos valencians, les obres públiques innecessàries relacionades amb autovies o infraestructures desmesurades, etc.
Però és clar, això no hauria obert el camp als indecents beneficis dels darrers anys de la bombolla a les grans constructores i a les entitats financeres. Beneficis que, a sobre, no han impedit que, a més, ara, els hi haguem de cobrir les pèrdues.