No és que sigui un “maricomplejines”, un “tou”… un prudent, ni molt menys un intel·ligent. El que si que es és la ineptitud personificada i elevada a la seva màxima potència, que ni encerta a veure que l'aigua que baixa cada vegada amb més cabal i potència, i que el es limita a veure passar, se l'arribarà a emportar a ell també.
És captiu de la seva prepotència, derivada de la seva ignorància. És incapaç d'enfrontar-se de cara a qui no pensa com ell o, millor dit, del que la ideologia del partit que l'ha mantingut vivint d'això li dicta. No ha vist res més i no li ha calgut fer res més. No ha fet mai l'exercici de confrontar, de dialogar, ni molt menys de negociar.
És el que, quan li esclaten als nassos les bombolles de sabó que infla, o li inflen, es vanta del seu èxit. És el que levita en un altre món, totalment allunyat de la realitat en que viu.
És el que ha protegit, ha reconfortat, ha «apadrinat», ha posat com exemple, a tot el reguitzell d'investigats que ara omplen els jutjats, sense, diu, ni olorar el que estaven fent i com ho estaven fent sistemàticament i durant massa temps perquè pugui ser creïble la seva innocència.
És el que està tan acostumat a «guanyar» sense fotre res que li sembla que la cadira de pell sigui seva i li resulta impensable que hi pugui seure una altra persona, o, fins i tot, que una altra persona la farà malbé.
És el que es pensa que la «unidad de España», en els moments actuals, només es pot seguir defensant amb amenaces i prohibicions. És el que s'ha dotat de totes les eines necessàries perquè ell només cal que digui que, per aquesta «unidad de España», ni pot, ni vol tractar el problema d'Estat més important que arrossega España, però que amb la seva inacció, amb quatre anys, l'ha maximitzat fins el punt més àlgid i perillós per a tots, començant per a ell mateix.
És… No cal dir el nom. Sobraria tota aquesta parrafada.
