Ahir al matí Cornellà de Llobregat va viure una d'aquelles contradiccions que no solen sortir als mitjans: mentre a la Plaça de l'Església es convocava una gran jornada reivindicativa de Sardanes per la Independència, amb presència de Carme Forcadell i Carles Castellanos al davant i amb en Quim Masferrer com a mestre de cerimònia, al darrera de la plaça hi havia el tradicional concurs de “migas” que una “hermandad” religiosa local organitza cada any per commemorar el Dia d'Andalusia. Tan sols 40 metres i escaig i un edifici singular com l'església separaven els dos actes. Dues cares del dau que representa la complexa realitat social de Catalunya, dues cares que mútuament s'ignoren perquè no es volen entendre. No és un tema idiomàtic, ni de bon tros; hi ha una cara activista que no vol assumir que existeix una realitat que no vol problemes i hi ha una cara costumista que sap que existeix un moviment nacional amb que no vol implicar-se per tant se li en fot. Al davant de l'església sonava a ritme de sardana el “no volem ser” i noves sardanes com la “tres cents anys i punt” , i al darrera de l'església sonaven el “danza kuduro” i el “gangnam style”. Dos conceptes antagònics en un espai de menys de 50 metres, i malgrat la proximitat, cap de les dues parts va fer res per acostar-se a l'altra.
Estructures de “Lavabo Propi”
|
- Publicitat -
Però no és d'aquesta complexa realitat de que volia parlar, sinó d'una altra més sinistra encara: la corrupció. que té a veure una cosa amb l'altra? Doncs en faig referència perquè de la veu rogallosa d'una ahir afònica Carme Forcadell, i amb una candidesa que fa feredat, va sortir l'expressió “Catalunya no és corrupta, i els polítics catalans no són corruptes, com ens volen fer veure”. Mira Carme, estàs en el teu dret d'engegar a dida les temes cordes vocals per negar a crits una realitat que existeix, però jo et recomano que allunyis aquest sentiment tan “rousseaunià” de pensar que l'home (en aquest cas català) és bo per naturalesa. Els catalans formem part de la més depredadora espècie animal del planeta, que és l'espècie humana, i tenim tots els seus vicis i totes les seves virtuts. No es pot obviar que els catalans, en tant que éssers humans, també defequem a sobre de Catalunya.
El problema de no netejar els lavabos és que la merda queda enganxada. Si neteges a diari, el bany fa bona olor; si has estat tres mesos sense netejar, la feinada esdevé feixuga i resulta impossible evitar que quedin taques de merda, que no se'n van per més fort que facis servir el fregall.
En tota la seva història, Espanya mai ha netejat a fons els seus femers. S'ha limitat a posar-hi sorra perquè no es vegin i a tirar colònia perquè no es noti la ferum de podrit. I l'onada de merda ha anat submergint mica a mica a Catalunya. Vivim enfront d'un gran iceberg de purins, que tot ho empudega, i del qual només veiem una petita punta. I sota la superfície hi ha coses que no surten a la llum, que presumptament són legals però que no fan gaire bona olor, com per exemple el que hi ha darrera dels cinemes PISA de Cornellà.
Tot sistema corrupte es base en dos principis:
– existència de personatges mancats d'ideologia que engreixen el seu propi benefici a base de predicar el benestar comú
– manca de resposta del populatxo, ja sigui (1) per tractar-se un sistema autocràtic, (2) per la llei del silenci pagada a través de subvencions i altres prebendes a tota la cadena de mitjans de comunicació, judicatura, partits polítics i dirigents de forces de seguretat. La diferència és que en el primers hi ha data de caducitat (el sistema dura mentre es disposa de força per mantenir-lo) i en el segon la corrupció esdevé eterna.
Això no es pot reformar. Cal una revolució.
I la lluita per construir un nou sistema, que eviti que sempre remenin les cireres els mateixos, és un bon argument per convèncer als espanyols que viuen a Catalunya a donar suport a un procés d'independència en el que ideològicament no hi creuen. Perquè una cosa són els sentiments i l'altra el pragmatisme. Els cubans del segle XIX ho van tenir molt clar: se sentien tan espanyols com el formatge manxego, però veien que aquella Espanya que tan estimaven no movia un sol dit per ells, i van dir prou.
A Catalunya li cal construir estructures d'un “Lavabo propi”, un lavabo en que només haguem de netejar la nostra merda i la de ningú més. Li cal construir les estructures que permeti la neteja diària sense que la merda vessi pel fons o pels costats. Almenys ni que sigui per 20 o 25 anys, el temps que trigaran els nostres fills a tornar a deixar-lo emmerdat. I aleshores, si cal, que els nostres nets tornin a fer una altra revolució.
Publicitat
