Montoro, Cristóbal (ministre espanyol d’Hisenda).
Rifa comptable.
Com ara fa un any, el ministre més malèfic del govern Rajoy ens ha obsequiat amb l’espectacle de les anomenades balances fiscals territorialitzades, que reconeixen un dèficit fiscal a Catalunya de més de 7.000 MEUR. Imagineu-vos on deu parar la realitat. En un exercici únic al món, amb l’aplicació d’una metodologia “sui generis” basada en el model de càrrega-benefici, els nois de Montoro ens han ofert uns resultats que presenten la comunitat de Madrid com la veritable víctima del sistema. Es tracta de generalitzar la despesa pública que, en realitat, s’executa en un territori molt concret, a fi d’aconseguir que quadrin els números desitjats. D’entre els diversos exemples comentats aquests dies m’encanta aquest: els 526.000 imputats com a despesa pública a les Illes Balears, corresponents a l’execució de les obres de l’AVE al País Basc. Deliciós. Crec que ja fa temps que no cola.
Morral, Toni(exalcalde de Cerdanyola del Vallès i militant d’ICV).
Opció independentista.
Després de passar pel Secretariat Nacional de l’Assemblea, l’exdirigent d’Iniciativa i impulsor de l’Acord d'Esquerres per la República Catalana (ARxRC), integrat per independentistes procedents de partits i sindicats com ICV i EUiA, UGT, CCOO i Unió de Pagesos, ha fet públic aquesta setmana la seva intenció de, tot mantenint la seva militància, votar per la candidatura de confluència independentista Junts pel Sí, encapçalada per Raül Romeva. L’argument, tan simple com clar: “em trobo davant una convocatòria electoral excepcional, que li vull donar el valor plebiscitari amb que serà convocada”. Si la llista agafa consistència (com sembla, a la vista del gruix dels noms que es van fent públics) i velocitat de creuer, si aconsegueix realment imposar el “frame” plebiscitari, és possible que aquest corrent es vagi contagiant per simpatia per situar-la per sobre dels 65 diputats.
Pastor, Ana(ministra espanyola de Fomento).
Així no es pot.
El despropòsit de la despesa pública espanyola, amb una partida militar absolutament disparada (gairebé tant com els índexs de pobresa), continua oferint escenes veritablement dantesques. Tot i els desastres de la crisi, el capitalisme dels amiguets sobreviu a tot drap. L’estat es descompon, però continua esquitxant. Aquests dies, la venda de l’aeroport de Ciudad Real, la construcció del qual va provocar uns costos de 1.100 MEUR, a un grup inversor xinès, per l’astronòmica xifra de 10.000 euros és un autèntic símbol. Una infraestructura que pràcticament no ha arribat mai a entrar en funcionament, però que, casualment, quan tocava, va revaloritzar terrenys d’un desert i va quallar els comptes d’unes quantes constructores. La Festa del Cel “made in Spain”. Perquè no només ens saquegen, sinó que a sobre ho fan a benefici de la llotja del Bernabeu!
Posada, Jesús (president del Congreso de los Diputados).
Democràcia avançada.
Amb aquella cara de desmenjat que el caracteritza, com a reacció a unes declaracions de Joan Tardà, aquesta setmana la tercera autoritat del Regne d’Espanya ha pronunciat una frase mítica. De traca. Per recordar. D’aquelles que la democràcia espanyola pot exportar pel món. Sortida del més profund del subconscient. De les que els fan un país admirable arreu. Diu que “voten lo que voten [els catalans] Rajoy lo pararà”. Votem el que votem. És igual. Si votem el que votem ens aturaran un es pregunta legítimament per què votem. De veritat, no cal. Si allò que expressem a les urnes no mereix ni ser debatut, potser que no cal ni mantenir una democràcia formal a Catalunya. Acabem amb la impostura. Anem més enllà de suspendre l’autonomia. Suspenguem la democràcia. No, millor, suspenguem els catalans en sí mateixos.
Puigdemont, Carles(alcalde de Girona).
Relleu sòlid.
Després que l’Assembla Nacional Catalana (de manera obligada pels seus estatuts) i l’Òmnium Cultural (obligada pel salt a la palestra electoral de Muriel Casals) hagin renovat les seves cares, aquesta setmana l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) també ha escollit nou president. La força dels ajuntaments independentistes és espectacular. Tots la recordareu, la imatge d’unitat de les setmanes prèvies al 9-N, altament eficient. L’AMI és un dels instruments més sòlids al servei del procés. I, sense dubte, si l’Estat espanyol, a partir del 27-S, tria el camí de la repressió, el poder local, insubstituïble, irrevocable a la pràctica, pot tenir un paper fonamental a l’hora d’organitzar i aglutinar la resistència. El paper de l’alcalde de Girona, doncs, pot ser absolutament fonamental en el futur polític del nostre país lliure.
Subirats, Marina(sociòloga).
L’eterna presa de pèl.
Tenen un problema greu: el d’acusar els altres de geperuts sense veure el seu gep. Els del Sí que es Pot acusen els altres de manipular. Mas s’amaga darrera d’altres per amagar el declivi; es veu que ICV no. Mas divideix; es veu que l’apel·lació a l’odi d’Ubasart no. CDC monopolitza el catalanisme; es veu que Catalunya sí que es pot no reparteix carnets d’esquerranisme. Diu l’eminent sociòloga que “què passarà quan ell [Mas] decideixi fer una cosa diferent de la que la societat civil proposa?”: simplement, que no podrà fer-la. A continuació, nega qualsevol força negociadora a Catalunya (fins i tot, la de no pagar el deute espanyol) i apel·la a una negociació que en realitat és submissió. Confiança en un canvi a Espanya que és impossible i traca final amb l’acusació que fer unes plebiscitàries afavoreix el relat del PP a les generals. “Tremendo”.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
