Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de abril del 2024
Edició 2093

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de abril del 2024

Judicialització de l’independentisme

-Publicitat-

Fa més d’un any que des del moviment independentista català (i també des d’alguns sectors de l’esquerra espanyola) es critica amb duresa que s’hagi volgut resoldre el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya a través dels tribunals i no pas a través del diàleg i de la negociació política. S’ha lamentat la judicialització de la política i, per tant, que es confiï als tribunals allò que ha de resoldre la política. Les instruccions delirants del Tribunal Suprem, de l’Audiència Nacional i de diversos tribunals han comportat presons preventives, exilis i centenars d’imputats, i no han aconseguit resoldre ni reduir un conflicte de naturalesa estrictament política. Més aviat al contrari, la flagrant injustícia que ha inspirat als jutges instructors ha enquistat el conflicte, ha obert nous enfrontaments amb altres països europeus i ha contribuït a alertar una esquerra espanyola que s’ha mostrat sorprenentment insensible davant la repressió estatal.

Paradoxalment, però, el moviment independentista també està patint un procés de judicialització, però no pas en el sentit de voler resoldre el conflicte a través dels tribunals sinó de condicionar, de manera més o menys conscient, l’acció política independentista a l’estratègia jurídica dels que pateixen la repressió dels jutges instructors. Efectivament, en el darrer any hem vist com la instrucció dels múltiples casos relacionats amb l’1-O, les presons provisionals i els exilis han limitat la força de l’independentisme i han posposat i redirigit els seus objectius. La judicialització de l’independentisme ha condicionat, així, les eleccions del 21-D, els processos d’investidura, l’acció de govern, l’activitat parlamentària i les manifestacions populars dels últims mesos.

-Continua després de la publicitat -

La judicialització de l’independentisme està allunyant les formacions polítiques independentistes de les seves bases. Les xarxes socials es fan ressò d’aquest distanciament entre la visió de l’independentisme judicialitzat i el del carrer, entre l’independentisme dels partits i el social. I les entitats civils independentistes, que sempre han denunciat el protagonisme dels tribunals i han escoltat el clam ciutadà, ara topen constantment amb unes direccions dels partits independentistes molt supeditades al criteri d’aquells que estan sota l’amenaça d’elevades penes.

En l’actual conjuntura política calen lideratges forts, dinàmics i visibles que es comuniquin constantment amb les bases socials, que quotidianament generin opinió pública i que estiguin molt atents al batec popular. Des de la presó o des de l’exili aquesta funció de lideratge no es pot exercir plenament i queda físicament, i també psicològicament, molt limitada. Estar empresonat o exiliat sota la pressió de l’arbitrarietat de jutges i magistrats més interessats en la revenja que en administrar justícia, coarta el bon criteri basat en un coneixement de causa social. El distanciament i l’aïllament que pateixen exiliats i empresonats no permet desenvolupar totes les facetes que requereix el guiatge polític en temps convulsos, malgrat que mirin d’estar al dia i de tenir interlocutors (sovint esbiaixats) que els expliquin què passa sobre el terreny. Cal ser-hi, cal trepitjar el carrer, cal tenir contacte físic amb tota mena de persones anònimes, properes i llunyanes de pensament, que configuren el cos social. Cal tenir també amplitud de mires i perspectives obertes, cal observar comportaments socials i assumir objectius col·lectius, cal reflexionar pel conjunt sense estar condicionats per pressions subjectives. Cal que presos i exiliats assumeixin que tenen un rol essencial en la defensa de drets fonamentals, de llibertats públiques i de valors democràtics, que poden fer molta pedagogia jurídica (com ja fan, de manera excel·lent, els seus advocats) i que són un gran actiu per a la internacionalització i per a la cohesió de l’independentisme, però també cal que assumeixin que no poden tenir la mateixa influència política quotidiana que tenien abans d’entrar a la presó o de marxar a l’exili.

-Continua després de la publicitat -
Et pot interessar  Òmnium desplega una pancarta gegant a l'aeroport del Prat denunciant que 'A Espanya, protestar és terrorisme'

Molts són conscients que des de la presó no es pot dirigir amb eficàcia un partit, i tampoc des de l’exili, malgrat que en aquest darrer cas sigui una mica més fàcil. Sobretot si es tracta de partits que tenen responsabilitats governamentals i que actuen en contextos polítics, com l’actual, on el protagonisme de la societat és extraordinàriament elevat. Probablement, una de les causes de l’actual desgavell de les relacions entre els partits independentistes i de la desunió del moviment social independentista, té a veure amb les condicions de limitació de llibertat dels que encara tenen el rol de líder de les principals formacions polítiques. Aquest desconcert, que afecta l’ànim i la determinació dels que es van mobilitzar l’1-O, hauria de fer reflexionar als actuals governants i parlamentaris i admetre que és un error supeditar-se a estratègies jurídiques dels que pateixen la repressió judicial, a actituds de defensa davant d’un Estat opressor, a enfocaments que probablement tenen més en compte unes situacions individuals molt doloroses que l’anhel d’una majoria independentista que no ha dubtat mai a demostrar una gran solidaritat amb els empresonats i els exiliats, però que no vol que la coacció jurídica aturi les seves aspiracions republicanes.

Presos i exiliats no han de condicionar el treball parlamentari, no han de determinar el full de ruta de la coalició del govern del president Torra, no han de dirigir les negociacions amb el govern espanyol o amb els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats i, sobretot, tampoc han de frenar la voluntat republicana de la majoria del poble de Catalunya. La seva funció ha de ser una altra, igual o més rellevant, i deixar que sigui el moviment ciutadà el que decideixi els seus objectius i com assolir-los, i, en tot cas, ajudar a la reflexió i a preservar la unitat dels partits en la consecució d’aquest mandat popular.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

 

- Publicitat -

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Més opinió