Quan el Barça va aconseguir ser un bloc compacte va ser quan va ser un Club admirat i, sobre tot, respectat. Era liderat per un entrenador lider i un president que no s'arronsava.
Sense aquests dos personatges, que van tenir els seus pros i contres, errors i encerts, com en tot a la vida, s'ha esberlat aquesta cuirassa protectora i s'han obert escletxes per on s'hi entra per on es vol amb l'únic objectiu d'afeblir a l'adversari, i no només per temes estrictament esportius que sempre és necessari que passi.
Quan més ambiciós i voluminós és el projecte, més convé un lideratge sòlid per mantenir en tot moment les línies mestres d'actuació, perquè l'enemic no està esperant que es realitzi aquest projecte i molt menys que es mantingui massa temps, i quan amb missatges desmoralitzadors com que “es guanya amb un joc que avorreix”, o que “hauria de fer vergonya guanyar així”, o que l'entrenador “pixa colònia”, no es pot parar l'acumulació continuada de títols, utilitzarà altre tipus d'artimanyes fins, si és prou poderós, esmicolar-lo.
N'hi ha pels que només val el resultat. Els titulars de la història no diuen com ha estat aconseguit, si no que la imatge que transcendeix, malauradament, és la del final. Caldria anar a la lletra petita però això, passats els anys, no es fa… ni ningú se'n recorda.
Junt a les pròpies errades esportives i d'actitud que no s'ha sabut redreçar, de planificació -no s'han corregit les reconegudes carències urgents del primer equip-, d'una trasbalsada gestió que ha passat per la dimissió del president en plena temporada, s'hi ha de comptar, també, el canvi urgent de primer entrenador en plena pre-temporada, i les incisions des de l'exterior, en la vida personal de Messi, en el contracte de Neymar -per la mateixa regla de tres, seria interessant saber com se n'han fet d'altres-, per acabar amb la sanció de la FIFA, un tant recaragolada. Tots aquests fets, junts en una temporada, han estat els millors aliats per passar de l'excel·lència a la vulgaritat en un tres i no res. Aquest fet es pot dissimular i retardar el seu efecte, com ha passat, només mentre algú en concret “salva els mobles”. S'ha de recordar molts partits, sobretot de la primera volta, guanyats amb gols decisius d'en Messi, o amb parades estratosfèriques d'en Valdés, però en els que el joc desplegat deixava el cos més aviat intranquil. Una vegada això ha deixat de ser talismà, tot ha quedat en mans d'una estranya impotència, manca de motivació i de recursos, i poca capacitat des de la banda de redreçar, retocar i esperonar.
El que mana en tot són les circumstàncies en que un es pot moure, es poden prendre decisions i fer les coses però, com es pot veure, en aquest cas, les circumstàncies no són més que conseqüències.
