Llet.

L'excusa que no és necessari matar per obtenir productes lactis és insostenible per qui té coneixement dels mètodes de cria. 

Donald Watson.  The Vegan News, nº1, novembre de 1944.

Només hem de llegir un text molt senzill, fet per la indústria de la llet[1].  El primer paràgraf[2] és una declaració d’intencions que mostra una realitat que s’ha de tindre clara sempre que parlem d’ús i explotació animal: allò que importa, per damunt de tot, és la seua rendibilitat.  Parlem d’un negoci i els animals són els seus “objectes”, les seues màquines de fer diners.  El benefici està per damunt de les necessitats dels animals, i el “benestar” estarà sempre supeditat al seu cost. 

2. Parlem d’animals mamífers, com nosaltres.

Molta gent no té clar que les vaques no donen llet “perquè si”.  Com a qualsevol altre mamífer del planeta, una femella de Bos primigenius segrega llet, a través de les seues glàndules mamàries, per a alimentar la seua cria.  La llet és un aliment molt ric en nutrients que els individus nounats reben sense dificultat, en els moments i llocs adequats, i que els garanteixen un creixement ràpid.  Per contra, mentre dura la lactància, les cries són absolutament depenents de la mare, que consumeix enormes quantitats de temps i energia per a la seua alimentació.

Sense cria, no hi ha llet.  Diu el nostre text: La vaca és una reproductora polièstrica contínua, és a dir, presenta cicles durant tot l’any.  Els cicles tenen una duració de 21 dies.  Dintre del cicle, el cel és molt curt (amb una duració mitjana de 18 hores).  La gestació té una durada de 270-290 dies, el que equival a 9 mesos.  Arriben a la pubertat quan han aconseguit entre un 30 i un 40% del seu pes adult, i això succeeix als 10-12 mesos.  Es cobreixen per primera vegada quan tenen 15 mesos i, per tant, tenen el primer part als 2 anys[3].  (…) La vaca s’ha de tornar a cobrir entre els 60 i 90 dies després del part per a aconseguir un part a l’any[4].

És així de senzill: per a assegurar-se una producció de llet econòmicament rendible, tenen la vaca en estat permanent de cria.  La fan parir i, immediatament, la tornen a inseminar; mentre produeix llet per a una cria que no hi és, el seu embaràs avança; quan la producció de llet baixa perquè ho fa en relació a la lactància natural de la cria, naix una de nova i torna als nivells de producció màxima.  Així és com esgoten els animals fins al punt que no done més de si.

Aquest és el futur de totes les vaques que “donen” llet.  Quan encara són molt joves, amb uns 4 anys, han estat completament exprimides per l’explotació lletera.  Amb la musculatura desfeta per l’esforç i els ossos completament desgastats, moltes ni tan sols es poden moure quan les volen treure de la granja per a portar-les cap a l’escorxador. 

Si les cries es begueren la llet, s’acabaria el negoci.  Alimentació del vedell i la vedella.  Primera etapa: administració del calostre.  És la primera secreció de la mama, que es produeix en el moment del part.  És el primer aliment de l’animal acabat de nàixer i l’ha d’ingerir el més prompte possible per a obtindre els màxims beneficis dels anticossos i de les substàncies actives que conté.  Normes d’administració: durant les primeres 6 hores ha d’ingerir el 6% del seu pes, de 2 a 2’5l.  En total, 3-4l el primer dia.  Posteriorment, s’administrarà en volums de 2l cada 12 hores fins al tercer dia.   

Segona etapa: del 4t dia de vida fins al deslletament.  Les necessitats nutritives d’aquesta etapa queden cobertes per la llet artificial (o lacto-reemplaçants) i el pinso d’iniciació ad libitum[5].  Es tracta de preparats artificials[6] que, fins i tot, porten sèrum lacti, un residu de la indústria del formatge i altres derivats de la llet[7].  Estan destinats a fer engreixar els animals lluny de les mares, que estaran omplint els dipòsits de la producció lletera.

Aquests vedells i vedelles acabats de nàixer, pateixen la separació de les mares i les criden desesperadament durant hores.  Elles també els busquen i el criden desesperadament, però no poden escapar de les seua presons.  Sovint, les cries són encadenades per a que no puguen córrer a buscar la mare.

2. Matança dels vedells mascles.

Diu el text que el 90% dels ingressos del vacum de llet procedeixen de la comercialització de la llet i el 10% de la venda de vedells i animals vells[8].  Eixe 10% el formen els animals que van destinats al mercat de la carn.

Una producció lletera que fa llet, per a que vol els mascles?  Les vaques són inseminades artificialment, i els sementals són escrupolosament seleccionats per a garantir el naixement de femelles altament productives.  El text diu: Els animals nounats s’allotjaran en boxes.  Les vedelles romandran als boxes fins al deslletament, aproximadament als dos mesos.   Els mascles es vendran en 15-20 dies[9].

El que ens diu el manual de bona gestió és que aquests animals es venen a empreses de producció de carn de vedella, que fan el que es coneix com a recria (des del deslletament fins a la “posada en producció” o, millor dit, fins a la matança a l’escorxador amb uns 4 mesos).  Algunes explotacions diversifiquen el negoci amb la producció de carn de vedella, però, el més comú es que es centren en la seua producció lletera.

No fa molt, el programa Jimmy’s Farm[10] del Channel 4[11] (Regne Unit) ens mostrà explotacions que, senzillament, mataven els mascles acabats de nàixer d’un tir[12] i es desfeien dels cadàvers com a deixalles d’explotació[13].  És l’última conseqüència d’aquesta cosificació: davan les dificultats per a comercialitzar el “producte secundari”, aquest no pot generar ni un sol euro de cost extra.  Senzillament, s’elimina.

Les vaques presoneres, lligades a les màquines de munyir, es dilueixen fent milers i milers de litres de llet per a unes cries que els han arrencat del seu costat només néixer, a les que han matat mesos abans que nasca la nova cria que arrancaran del seu costat.  Aquest és el primer nexe de la llet amb l’escorxador, que a la seua vegada estableix els nexes amb altres  mercats com el de la pell, que destina aquest producte a l’elaboració de roba de cuir; el de les gelatines i altres productes que s’extreuen dels ossos, banyes i peülles; del de la sang i les vísceres…

Els boxes on viuen són uns recintes minúsculs on els animals no es poden moure.  No poden caminar com farien si foren lliures, al costat de la seua mare.  Es tracta de reduir costos, per una banda, i d’afavorir l’engreix dels animals, per l’altra.  La seua conversió en objectes de producció és per tant, automàtica: es produeix només nàixer i sense tindre en compte les seues necessitats.

3. Matança de les vedelles femelles.

La renovació anual d’un ramat consisteix en la substitució dels animals que han causat baixa a causa de qualsevol de les següents possibilitats: mortalitat, vendes o eliminació de vaques per mal rendiment.  (…) Per a substituir els animals eliminats és necessari un estoc d’animals joves, ja que és preferible la renovació interna que les compres.  El percentatge anual de renovació és d’un 25% (pot ser més alt, però no és rendible des del punt de vista econòmic perquè significa mantindre un major nombre d’animals joves i, en conseqüència, s’eleven els costos de producció)[14].

Com deixa clar el text, l’estoc d’animals joves està format per les femelles que naixen i passen la recria a la granja: és el període comés entre el deslletament i el primer part.   Les vedelles es deslleten als 1’5-2mesos amb 75kg de pes, i el primer part el tenen als 2 anys amb un pes de 450-500kg.  S’aconsella cobrir les femelles quan arriben al 60% del pes viu (350-400kg).  Amb una alimentació adequada, això s’aconsegueix als 15 mesos[15].

Com ens diu el text, una producció lletera provocarà que, cada any, nasca un vedell o vedella per cada vaca que explota.  Només invertirà en la recria d’una vedella femella per cada 4 vaques adultes, sempre pensant en la renovació del ramat.  Per tant, de tots aquests naixements, descartarà els mascles i al voltant de la meitat de les femelles nascudes, fins a sumar el 75% de tots els naixements.  Potser que una part d’aquestes femelles acaben en altres granges lleteres, però el que és més habitual és que acompanyen els mascles cap a les explotacions càrnies. 

4.  Matança de vaques adultes.

Les vaques s’han d’eliminar en els següents casos: baixa producció, edat, infertilitat, accidents, malalties que imposen per lògica [del cost i benefici, no dels interessos de la vaca] el sacrifici, i mamitis crònica[16]. 

A una explotació que produeix llet, com a qualsevol altre que explota animals, aquests viuen mentre són rendibles.  Quan es venen les vaques per a explotar la seua carn, no es tracta de guanyar diners, sinó d’ocupar el seu lloc amb una vaca jove que genere més beneficis i, de pas, obtindre uns ingressos residuals.  D’aquestes vaques trauen les multinacionals de menjar ràpid la seua carn “100% vacum de produccions espanyoles”. 

Seguint la mecànica de l’explotació rendible, si renovem un 25% del ramat a l’any, el renovem completament en 4 anys, edat màxima que compleixen les vaques que no moren abans, les que han quedat estèrils o amb altres seqüeles que fan que no siguen rendibles o les que pateixen una mastitis tan severa que fa impossible munyir-les. 

Pràctica 4: campanyes de sanejament ramader.  Tracten de controlar i eradicar les següents malalties: tuberculosi, brucel·losi, leucosi i peripneumònia (…).  Els animals positius es marquen per a procedir al seu enviament a l’escorxador.  El marcat es realitza a l’orella, amb una tenalla amb forma de T[17].   

Amb alimentació suficient i assistència veterinària garantida, una vaca podria passar fàcilment dels 25 anys.  Els bisons i búfals lliures d’Amèrica, Àfrica, Àsia i els pocs que encara queden a Europa[18] viuen, de mitjana, entre els 18 i els 22 anys.

5. La vida d’una vaca lletera.

Existeixen dues modalitats d’estabulació: fixa o travada i lliure.  En l’estabulació fixa, els animals romanen a la seua plaça durant el temps que es troben estabulats.  Les característiques que defineixen aquesta modalitat són:

– Els animals disposen de places individuals on es troben immobilitzats, situats davant una menjadora comuna.

– L’animal s’alimenta i beu a la mateixa plaça.  S’ha de transportar l’aliment fins a la plaça i la munyida també es realitza a la plaça.  Açò la diferencia de l’estabulació lliure, on el ramat és el que es desplaça als llocs on es realitzen les distintes operacions.

– L’estabulació es fa a estables tancats sense una divisió per zones[19].

La vida de moltíssimes vaques lleteres és així, tancades a un espai molt semblant al box on passaren els primers dies de vida.  Sense caminar, ni pasturar sota el sol, quasi sense poder moure les seues articulacions que carreguen amb tot el seu pes dia rere dia.  Es tracta d’evitar colps accidentals o per enfrontaments, sobretot de les banyes d’una vaca al braguer d’altra. 

Les banyes causen molts danys, principalment als braguers, i la seua eliminació permet manipular i alimentar els animals junts.  És una pràctica comuna al ramat lleter.  El mètode a utilitzar depèn del moment que es faça: els primers dies de vida es poden utilitzar llapis de sosa càustica que, aplicats sobre el botó de la banya, el cremen i impedeixen que isca.  A partir del mes, es pot utilitzar el tallador elèctric i el de Barnes (fil d’acer); aquests mètodes, al mateix temps que eliminen la banya, cauteritzen la ferida per a evitar hemorràgies[20]. 

La versió “lliure” és un sistema d’explotació on les vaques es mouen a la zona de munyida des de l’espai d’estabulació, separats en les zones de descans, exercici i alimentació[21].  Aquest sistema està destinat a millorar la producció, no la vida de les vaques: És necessari i important que els animals tinguen accés a zones solejades, ja que els raigs UV del sol tenen una acció desinfectant sobre la instal·lació i pel paper imprescindible del sol en la síntesi de la vitamina D.  També és important crear un espai que afavorisca l’estabulació de les vaques per a que es tomben el major temps possible, ja que les vaques romanen tombades un 40% del dia i es produeix un increment significatiu del flux sanguini del braguer, el que es tradueix en una major producció lletera[22].

Un got de llet.

Cada got de llet conté la vida de les vaques lleteres que han acabat a l’escorxador, després que, literalment, s’hagen deixat els ossos per a produir un aliment altament nutritiu que hauria d’haver alimentat les seues cries i, el que és pitjor, els humans adults no necessiten per a res.  Cada got de llet conté la vida dels vedells i vedelles de 4 mesos amb les que fan carn de vedella, i que són 3 de cada 4 que naixen.  Com digué Watson fa 68 anys, la llet no és roja, però està feta de la sang de tots els animals que arrossega fins a l’escorxador.

Les alternatives són moltes: les verdures, els cereals i els fruïts secs aporten quantitats suficients de calci.  Amb aquests aliments i les llegums, s’obtenen proteïnes suficients i l’energia necessària en forma d’hidrats de carboni.  Existeixen moltes begudes d’origen vegetal, iogurts i gelats sense llet, margarina i, fins i tot, substitutius del formatge que ja es troben en grans superfícies.  

No tenim cap necessitat d’aquesta beguda feta de sang, robada a les mares i les cries.

Jesús Frare. Iniciativa Animalista