Han passat cinc segles, però dimarts passat la Armada Invencible va tornar a naufragar a Anglaterra. I veure com el capità Gerrard liderava a un Liverpool que n’hi marcava quatre a l’enemic blanc va ser com poder reviure aquell partit de finals dels 80′ que tantes vegades m’havien explicat, el de la derrota per 5-0 del Reial Madrid a les semifinals de la Copa d’Europa davant el Milan. Dimarts no van marcar Rijkaard, Van Basten o Gullit, però Fernando Torres mai no havia demostrat de forma tant evident el seu cor colchonero com quan va celebrar el seu gol a Casillas. I el millor de tot plegat, òbviament, va ser veure que l’endemà, amb tan sols 45 minuts, el Barça era capaç de fer-li quatre gols a l’Olimpique de Lió i deixar encarrilat a la primera part el bitllet pels quarts de final de la Campions League; és curiós, fa un any i mig vaig comprar-me una samarreta del Barça on volia estampar-m’hi el 14 d’Henry, però encara no ho havia fet. Dilluns mateix vaig a posar-me el seu dorsal i el nom a la samarreta, ja que per fi ha tornat l’Henry que em va enamorar una vegada quan tenia 12 anys. Deixant de banda connotacions personals, m’agradaria afegir una cullerada a la jornada de vuitens de la Lliga de Campions, ja que sense trobar una forma més clara de dir-ho, el futbol anglès ens clama a crits d’evidència que té alguna cosa més que la resta del futbol europeu. Fa dues temporades que cap equip anglès no és eliminat per algun equip que no sigui anglès. A més, quatre de quatre en equips anglesos a quarts de final, zero de quatre en equips italians i zero de dos en equips espanyols; que els donen Benítez, Hiddink, Ferguson o Wenger perquè els seus jugadors no es cansin durant 90 minuts de lluitar la pilota o de córrer banda amunt banda avall? Veus jugar el Manchester United i tens la sensació d’estar veient una cursa entre l’Ave i un tren de rodalies.
Amb tot, ahir al vespre vam tornar a creuar els Pirineus eliminant per primera vegada a un equip francès en eliminatòria directa a Europa. Ara a esperar què diuen les boletes del sorteig, però sigui quin sigui el rival en la batalla, cal mantenir l’esperança en el futbol de toc davant el futbol físic i de contenció.
Potser per creure en la Ciutat Eterna sols ens queda això: defensar la bellesa davant la força.
