Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Pana Laka Nicaragua

|

- Publicitat -

Aquests dies arriba a Catalunya una delegació dels Consells i Governs Regionals Autònoms i dels Governs Territorials i Alcaldies de la Costa Carib de Nicaragua. Aquesta visita coincidirà amb la presentació al Parlament de Catalunya del Document d’Estratègia de País Prioritari de la Cooperació Catalana a Nicaragua, on s’estableix amb tota claredat la Costa Carib d’aquest país com l’àrea geogràfica on s’hauran de concentrar bona part dels nostres esforços de cooperació.

Aquesta tria no és casual. El Carib de Nicaragua es caracteritza per la presència històrica d’un conjunt de pobles originaris (Mískitu, Sumo-Mayangna, Rama) i afro-descendents (Kriol, Garífuna) amb llengües i institucions socials pròpies, una realitat multitnica i pluricultural reconeguda per l’Estatut d’Autonomia d’aquestes regions des de 1987. La Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord (RAAN) i la Regió Autònoma de l’Atlàntic Sud (RAAS) al Carib nicaragüenc són les úniques dues regions de tot l’istme Centreamericà que compten amb governs autònoms reconeguts per un Estatut d’Autonomia, i amb institucions de govern local pròpies, com ara els Governs Territorials i Comunitaris, reconeguts des de 2003.

Publicitat

De fet, la Costa Carib de Nicaragua ha estat històricament el territori més oblidat dels diferents governs del país i ha viscut aïllada respecte Managua. Aquesta separació geogràfica i una composició ètnica molt diferent han creat un sentiment identitari propi, però alhora multiètnic. De fet, els habitants de la RAAN i la RAAS se senten costeños abans que nicaragüencs i, alhora, se senten de la seva comunitat: creol, garifuna, miskito, rama, ulwa o suma.

Els pobles originaris i afro-descendents de la Costa Carib nicaragüenca fa molts anys que treballen en la consolidació de la seva autonomia, l’enfortiment de les seves institucions d’autogovern i el reconeixement de la propietat dels territoris que ancestralment han ocupat i gestionat de forma comunitària, un dret que va ser reclamat i reconegut per la Corte Interamericana de Drets Humans en la històrica sentència de l’any 2003 sobre el cas de la comunitat Mayangna d’Awas Tingni. Per aquesta raó, tot i que la complexitat de la realitat multiètnica i els reptes de desenvolupament de la Costa Carib de Nicaragua no són comparables amb la realitat de Catalunya, des de la Cooperació Catalana estem acompanyant els processos de consolidació de las autonomies de la RAAN i la RAAS.

En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) ha donat suport des de l’any 2007 al programa “Pana Laka”, que en llengua mískita vol dir Amistat. El programa Pana Laka està enfocat al recolzament de dues institucions que es consideren claus pel desenvolupament de l’autonomia d’aquestes regions, els Governs Territorials i Comunitaris, per una banda, i els Consells Regionals Autonòmics, per una altra. Els Governs Territorials i Comunitaris són les autoritats locals dels territoris dels pobles indígenes i afro-descendents d’aquestes regions. Uns territoris que encara estan en vies de ser reconeguts legalment, a través dels processos de demarcació i titulació que marca la llei. Els Consells Regionals Autonòmics són els braços legislatius del sistema de govern autonòmic, i tenen com a una de les seves funcions principals la creació de normes i la definició de polítiques pel desenvolupament de la Costa Carib.

Però la cooperació entre Catalunya i la Costa Carib de Nicaragua no es limita als vincles entre els nostres governs autonòmics. Hi ha un ampli ventall d’actors institucionals i de la societat civil catalana implicats en actuacions de cooperació a la RAAN i la RAAS. Així, els ajuntaments de Vilafranca del Penedès, Sant Pere de Ribes i La Fatarella, tots tres agermanats amb la ciutat de Bilwi, a la RAAN, han donat suport a la reconstrucció d’habitatges destruïts pel pas de l’huracà Fèlix l’any 2007. Per la seva banda, la Universitat de Girona està col·laborant amb la Universitat de les Regions Autònomes de la Costa Carib Nicaragüenca (URACCAN) en la realització d’un postgrau per enfortir les capacitats de docència universitària. I de la mateixa manera, la Comunitat Terapèutica del Maresme amb el suport de la Diputació de Barcelona ha recolzat la creació i la posada en funcionament del Centre d’Atenció Psicosocial a Bluefields, capital de la RAAS, i ciutat agermanada amb Girona.

Nicaragua és un dels països llatinoamericans que rep més suport, en termes relatius, de la comunitat internacional de donants. També des de Catalunya. Des dels anys vuitanta, moment en que Nicaragua patia el bloqueig comercial dels EEUU, els països europeus hi van concentrar bona part de la seva cooperació, fins al punt de convertir-lo en un dels països de renda mitja més dependents d’aquests fluxos. Però tot i aquest esforç internacional, Nicaragua continua sent el segon país més pobre d’Amèrica Llatina. Segons dades oficials, prop del 76% de la població viu en una situació de pobresa i prop del 4%0 ho fa en situació d’extrema pobresa. Aquesta situació encara és més acusada entre la població rural i la que viu a la Costa Carib.

Avui, 30 anys després que la revolució del FSLN acabés amb el sistema dictatorial, la democràcia presenta dèficits importants a Nicaragua tant pel que fa al ple reconeixement de la ciutadania al conjunt de la població com en l’exercici efectiu dels drets dels que són subjectes. Pel que fa a l’exercici dels drets polítics, les limitacions que existeixen a la concurrència electoral i la recent il·legalització de dos partits polítics suposa traves importants a la consolidació democràtica. Una situació que s’ha vist agreujada amb la persecució per part del Govern de Daniel Ortega de bona part de les ONG que treballen en el territori nicaragüenc.

Després del pas de l’huracà Fèlix l’any 2007, bona part de la ciutadania de la Costa Carib afectada pel desastre natural va reclamar una major atenció del govern a l’hora de fixar les seves prioritats de desenvolupament. Dos anys després, la situació no ha millorat el que caldria i això ha generat una gran insatisfacció popular. Bona mostra d’això fou la recent declaració d’independència que van proclamar representants de 360 comunitats miskites reunides a Bilwi, capital de la RAAN, mentre amenaçaven en crear un exèrcit de la Moskitia, conformat per ex-combatents de la resistència indígena dels anys 80. Una declaració que va causar una forta divisió dins de Yapti Tasba Masraka Nanih Aslatakanka (YATAMA), la principal organització política del territori. Una crisi que de ben segur, marcarà la precampanya electoral dels propers comicis regionals a la RAAN i a la RAAS previstos per a 2010.

Davant d’aquesta situació, la Cooperació Catalana ha de centrar més que mai la seva actuació a enfortir la governabilitat democràtica i les institucions d’autogovern de la Costa Carib amb el PNUD, perquè els representants dels pobles Mískitu, Sumo-Mayangna, Rama, Kriol i Garífuna tinguin la capacitat de liderar el seu propi model de desenvolupament mitjançant el diàleg i la negociació.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut