- Publicitat -
Els abusos a Parque Animal de Torremolinos (Màlaga), perpetrats per gent que deia actuar en nom dels animals i que s’enriquí a costa del seu patiment i la seua vida[1], m’han recordat els meus començaments com a animalista, que recorde ací com a exercici terapèutic. Foren al si d’una protectora que, afortunadament, aconseguí fer un gir radical i que, malauradament, viu moments difícils a causa de les càrregues generades en aquella època.
Des de mitjans del 2004 llegia, a les editorials de la seua rutilant revista, que era possible fer una gestió de les protectores fonamentada en el principi de Sacrifici zero i sense sobrecàrregues ni saturacions, només amb eficiència en la gestió. Aquelles editorials criticaven obertament el que feien altres protectores, amb molts menys recursos que aquesta i que, com ara, reclamaven ajuda davant els allaus d’abandons que omplien a vessar els seus refugis i consumien els seus recursos[2]. També criticaven durament les que reconeixien que sacrificaven gossos i gats als qui consideraven sense opcions de supervivència o d’adopció, amb la finalitat de deixar espai pels que consideraven que si les tenien.
La pàgina web i la revista d’aquesta protectora foren claus de pel meu pas al veganisme. A la vegada, a partir de elles formí la meua primera i simplista opinió respecte al rescat de gossos i gats: gestionar eficientment i no sacrificar mai. El següent pas fou entrar a formar part d’aquesta protectora com a voluntari, fent tasques de manteniment i neteja junt a moltes altres persones els dissabtes i, sobre tot, els diumenges. Foren sis mesos que acabaren amb el meu primer “trauma” animalista.
Primer, em començà a semblar estranya tanta “bona gestió”. Sobre tot, la que es feia palesa a un centre oficial que havia estat la gossera d’un gran ajuntament. Gent de la directiva de la protectora, que el gestionava des de que signà un acord que era la seua joia de la corona, t’arribaven a oferir la visita a la cambra de gas pomposament clausurada, i et parlaven de terribles arxius amb documents que demanaven cadàvers a la carta[3] per a que foren “preparats”. Cada vegada que anava a aquell centre, veia que els gossos de les primeres fileres de gàbies, al davant de la zona d’aparcament, mai eren els mateixos que els de la visita anterior, malgrat que haguera estat feia només una setmana. Individus adults de raça Pit-bull i Rottwailer, mestissos de qualsevol mida… Totes i tots eren adoptats gràcies a la gestió eficient d’un equip directiu format per persones emparentades les unes amb les altres, contractades per la protectora i molt ben remunerades[4]. Mentre, les altres protectores eren molt lluny d’aquesta gestió eficient.
Les històries amb clàssica estructura conspirativa que, des del principi, sentia sobre aquesta gent, es començaren a ajustar a tot el que jo podia veure. Algunes establien nexes amb un prestigiós centre de formació en veterinària que, per una banda, feia operacions mediàtiques a animals rescatats per la protectora i que patien malalties coronàries greus i, per l’altra, es dotava a través de la protectora de víctimes per a les seues classes de dissecció i, fins i tot, de vivisecció. Algunes m’arribaren a través d’antics alumnes, i altres de persones veterinàries en exercici que acudiren a jornades impartides en aquell prestigiós centre. Relataren demostracions de reanimació cardíaca sobre cadells als que prèviament se’ls havia provocat una aturada, i que es repetien fins que l’animal moria definitivament.
La confiança inicial desaparegué i, un dia, tot acabà esclatant. Una gata parí al refugi un parell de cadells que foren immediatament sacrificats. No ho poguérem evitar, malgrat que alguna gent s’oferí com a nodrissa. Ens digueren que hi havia un protocol que establia el sacrifici immediat de qualsevol animal que nasquera al refugi perquè anava a morir igualment, víctima de les malalties.
Protestàrem perquè això anava contra el codi ètic publicat a la web i que rebutjava aquestes pràctiques, i contra les grans proclames de la presidència a través dels editorials de la revista. I, amb la prepotència que els caracteritzava, ens digueren que no teníem idea de com portar una protectora. També es informaren, segurs i segures de la seua posició, que es sacrificaven gossos amb leishmaniosi o gats amb leucèmia o immunodeficiència.
Patí el següent colp quan ja portava la marca de crític. Dos diumenges després, els recintes de gossos grans que netejava el meu equip tenien menys de la meitat d’invidivus que el dia anterior. De quasi 100 que hi havia als tres recintes, havien passat a poc més de 40. Segons ens digueren, els altres havien estat sacrificats per patir leishmaniosi i altres malalties que imposaven aquesta decisió.
El temor que allò havia estat una espècie de represàlia em carregà amb una terrible sensació de culpa. No estava en el millor moment per a suportar l’estúpid intent de mobbingque havien posat en marxa aquell mateix matí. Deixí els estris de neteja i em vaig marxar per sempre. No fou difícil trobar altre refugi on treballar, d’una protectora terriblement limitada en recursos i equipaments i sense aquella gestió tan eficient, però molt més honesta.
Després, vingué l’intent de denunciar tot plegat a l’assemblea de la protectora. No cal abundar: organitzaren una claca que els rigué les gràcies i l’assistència confirmà el seu suport a la directiva quasi per unanimitat. Fins i tot, la persona d’aquest clan familiar que era cap de veterinària ens facilità un document que havia llegit en veu alta on es defensava la necessitat d’aquestes matances, malgrat que la protectora proclamava públicament fer tot el contrari.
Pocs mesos després, un programa de televisió sobre animals mostrava la recollida d’una caixa plena de cadells de gos per un equip de la protectora que els portà cap al centre de recollida, on els esperava una rebuda pròpia de visitants VIP. Mentre, la veu narradora anunciava una immediata acollida a una casa nodrissa i un final feliç segur.
La gent que abandonava, o la que no esterilitzava perquè li feia il·lusió que la seua gossa criara, comptava amb una bona eina d’autojustificació. Seguiren mostrant a la societat un falsa realitat on les protectores ben gestionades vetllaven pels animals, gràcies al factor clau de directives eficients que treballaven amb pressupostos “suficients”. Continuaren amb aquest joc cínic fins que la crisi els esclatà a la cara, malgrat la seua magnífica gestió, quan només aguaitava i deixava veure les orelletes.
Generalitzar a partir d’aquestes històries seria terriblement injust amb tota la gent que es deixa la pell per mantindre les protectores, que resisteixen o que han de prendre decisions tan dures com no acollir animals abandonats perquè, senzillament, no hi caben als seus refugis. Aquesta gent disfressada no s’ha de relacionar amb la immensa majoria de persones que treballen als refugis de gossos i gats.
Ens ha de servir, a més de per a actuar amb precaució davant d’aquestes processos d’estafa institucionalitzada, per a reflexionar sobre el rescat i refugi de gossos i gats abandonats. La gestió d’una protectora està sotmesa a la tensió permanent que genera el balanç d’entrades i eixides en relació a la capacitat del refugi i als mitjans i diners disponibles. Si el refugi està ple i entren més individus refugiats dels que ixen, arriba el col·lapse.
Sembla senzill: si no hi ha sacrificis, s’ha de dir no a les peticions de refugi. Aquesta màxima no és la resposta final, sinó la porta a molts més dubtes. Dir no a un cas d’extrema urgència, és millor o pitjor que sacrificar sense patiment? Evitar aquest dilema i acceptar un cas d’urgència, i després un altre, i un altre fins a saturar el refugi, no és posar en perill a tots els individus refugiats? Podem mirar cap a altra banda davant d’un abandó? Podem prémer l’èmbol de la injecció letal?…. La gent sense consciència o sense escrúpols que no esterilitza, que cria, que ven o que abandona, genera aquest dilema sense solució del que les administracions dimiteixen i que recau sobre les esquenes de gent amb un elevat grau de consciència i de compromís.
Publicitat
S’ha de denunciar públicament que les protectores no són l’única solució, perquè no tenen mitjans per a absorbir l’enorme allau d’animals abandonats que generen les indústries de la caça, dels altres “esports” que fan servir gossos, de la cria i les tendes d’animals o de les baralles clandestines; de l’enorme quantitat de gent que fa negoci amb la cria particular, la que fa criar la seua gosseta o gateta perquè li fa il·lusió i la que no li importa el que passarà després; de la gent que juga amb la vida dels altres i compra o recull per caprici, sense haver valorat el que això significa; de la gent que pensa que els animals són joguines que es poden tirar al fem… Es tracta d’un tsunami que s’empasa sense cap esforç la millor i més honesta de les gestions.
Si ens trobem amb la casa inundada, de res serveix començar a recollir l’aigua vessada si abans no hem tallat la fuga. En el nostre cas, la feina de recollida de les protectores necessita de recursos suficients i d’una acció decidida per a tallar la cria, per una banda, i l’abandó, per l’altra. Necessitem mesures com el com:
– El control efectiu de la cria industrial, amb registres dels naixements, vendes i morts de cadells. Han de quedar al descobert les matances que es fan a les empreses de cria i que fan desaparèixer els individus que no han estat venuts.
– L’establiment d’un sistema eficient de “traçabilitat” de tots els animals, que porte des de la persona propietària actual fins al punt on foren registrats per primera vegada (negoci de cria, tenda, refugi…). Amb aquest recurs s’hauria de poder perseguir i penalitzar la cria particular, inclosa la de caçadors i altes “esportistes”, la dels circs i espectacles, etc.
– L’esterilització obligatòria de tots els individus que no estiguen sotmesos a explotació per a cria en negocis registrats, que tributen pels seus beneficis i que passen controls exhaustius. Aquests animals també haurien d’estar degudament registrats com a mascles o femelles reproductores i, com a mínim, haurien de tindre garantides unes condicions dignes de vida.
Quan deixaren de ser aptes per a la cria, també haurien de tindre garantit el temps que els quedara de vida de manera digna i a càrrec del negoci que els ha explotat[5] (a través d’un impost directe sobre els beneficis) o de la gent que ha comprat individus de les seues ventrades (a través un impost indirecte sobre cada venda). Aquest temps el podrien passar, per exemple, en acollida a un refugi o en adopció per gent que els vulga donar un sostre, que rebrien un subsidi o prestació a partir dels fons recaptats i estarien sotmesos i sotmeses a fiscalització.
– S’han de fer campanyes de foment de l’adopció efectives. La ciutadania ha de saber el que implica la cria industrial, el que hi ha darrere del pedigrí.
– S’han de garantir recursos suficients a les protectores, que han de ser les úniques entitats que s’encarreguen del rescat i refugi d’animals abandonats o confiscats per les autoritats.
– A partir dels registres de traçabilitat, es podria perseguir l’abandó de forma efectiva, amb multes administraves que tinguen en compte la gravetat del fet. Sol implicar la mort de l’animal atropellat, maltractat i torturat, de fam, víctima de terribles malalties, etc, i porta a la fallida moltes iniciatives de rescat i protecció animal. Un control especial sobre la caça permetria incidir sobre la tragèdia dels llebrers penjats, dels animals tirotejats, llançats vius a pous, matats a colps, arrossegats per cotxes…
– També s’hauria d’ajustar la legislació penal per a castigar degudament els abusos i els abandons, que obliguen a implementar una bateria de mesures com aquesta (si es que es vol tindre en compte mínimament els animals). Els abandons els deixen desemparats. Alimenten la població de gats i gossos que malviuen al carrer, que crien cadells que moren de fred, atropellats… Provoquen situacions de perill per a la circulació viària i per a les persones que els volen rescatar[6]. Generen despesa pública, malgrat que siga absolutament insuficient i que, en gran mesura, vaja a parar a les mans de grans negocis de recollida i matança. És una acció molt greu que també ha de tindre el seu reflex per la via penal.
– S’han de fer estadístiques fiables sobre naixements i morts, abandons, denúncies de maltractament, delictes contra els animals, etc. Aquestes estadístiques són un recurs necessari per a valorar la terrible situació i per a seguir l’evolució que generen les mesures que es prenguen.
Tal vegada, estaríem davant d’un principi que permetera conscienciar sobre el que és realment necessari: deixar de criar animals esclaus que anomenem mascotes, totalment limitats per la domesticació, condemnats a viure la major part de la vida tancats i lligats a les cadenes del passeig, sempre en perill de passar a ser una molèstia i de convertir-se en rebuig al carrer. Sempre depenents d'espais de acollida, a refugis o a les cases de la gent animalista, que no són més que arques de Noè on uns quants individus elegits escapen de la catàstrofe general.
[1]ElMundo.es, 12.11.2012, La presidenta de Parque Animal gastó un millón del centro en viajes y compras. http://www.elmundo.es/elmundo/2012/11/12/andalucia_malaga/1352724524.html
[2]Aleshores era per la pràctica general d’abandonar animals, generalment relacionada amb l’arribada de l’estiu, l’acabament de les temporades de caça o la fi de la novetat, després dels regals de reis. Ara és la crisi, els desnonaments, la falta de diners…
Publicitat
