Parlàvem fa uns dies de la necessitat urgent de la confluència amb Europa del sistema universitari. Però ens van quedar coses al tinter./
Primer els costos i els preus. L’ensenyament universitari és un ensenyament postobligatori. Per tant, un estat del benestar que cerqui la igualtat ha de garantir abans que res, l’accés universal a l’ensenyament obligatori. Dins del qual seria bo que hi figurés, d’alguna manera, la primera formació professional, garantidora d’una ocupabilitat bàsica. Té lògica que l’ensenyament no obligatori sigui gratuït? Depèn del nivell d’ingressos de l’Estat. Si l’Estat és ric i el seu Parlament així ho vol, es pot permetre d’allargar la gratuïtat més enllà del que són els serveis bàsics d’igualtat. Si un Estat no té prou nivell d’ingressos, el serveis no bàsics els ha de pagar l’usuari. Això vol dir, que als fills de la classe alta o mitjana alta no té perquè sortir-los gratis l’ensenyament universitari. A canvi, cal bastir un generós sistema de beques i/o de crèdit/beca que permeti als alumnes sense recursos de nivell notable i excel·lent exercir la seva formació universitària sense problemes./
Com estem aquí? La Universitat ni és gratuïta, ni és a preu de mercat i amb un sistema generós de beques. Els crèdits/beca no s’han desenvolupat. Un intent que es va fer en l’època PSOE no va funcionar. Aquí la gent s’hipoteca pel pis, però no pels estudis. Tot un detall! Per cert, els crèdits eren no retornables si no s’aconseguia ocupació al cap d’uns quants anys./
A Catalunya, malgrat reiterades sentències del Tribunal Constitucional, l’Estat no ha traspassat mai la competència en beques. Això fa que Catalunya sigui una de les zones més perjudicades en la ràtio estudiant/beca; i a més l’Estat n’ha delegat en canvi, la gestió a la Generalitat sense compensar-se el cost. Al seu moment, en el Govern vaig intentar un retro- traspàs de les beques que em van frenar. Creia que la Generalitat havia de retornar a l’Estat competències de pura delegació de gestió i a sobre mal finançades, perquè eren una font de desgast per Catalunya i d’irresponsabilitat per Madrid, a més d’incrementar el nostre dèficit. En la fase que estem del procés això sembla inaudit, però els asseguro que si per desgràcia tot s’embarranca, jo seré dels que proposarà generalitzar aquesta retroacció per tal de posar en evidència la ineficiència i discriminació de l’Estat centralista. S’ha d’acabar amb fer veure que tenim autonomia i ens limitem a gestionar el que han decidit a 600 kilòmetres amb els diners retallats que de forma injusta ens adjudiquen./
Segona qüestió. La governança universitària no existeix. Un sistema autàrquic desconnectat de la societat tenia sentit a l’Antic Règim, on per preservar un oasi al lliure pensament calia blindar els organismes de govern universitari. Així és com segurament és bo que es continuï en les ¾ parts del món que disten molt de ser democràcies homologables. Ara bé, a Europa i Nord-Amèrica, això no té cap sentit. Una societat civil forta i organitzada i uns parlaments representatius han de poder marcar les grans línies del sistema universitari, les seves prioritats acadèmiques, científiques i pressupostàries. I de sistemes n’hi ha molts: des del més liberal-capitalistes o als més igualitaris-socials. Però en definitiva, no pot ser que mani un govern corporatiu que només representa els interessos dels tres braços: professorat, personal no acadèmic i alumnat. Un tema és la representació participativa d’aquests braços per rebre queixes o opinions; un altre és el Govern de la Universitat, que ha de venir determinat de forma el màxim democràtica, per la societat civil, amb el pes que es cregui oportú de la representativitat parlamentària. /
Tercera qüestió. Amb una governança democràtica i no corporativa ens estalviaríem espectacles i ineficiències com la tendència faraònica a fomentar el sector immobiliari acadèmic; el predomini d’un sistema de mèrits burocratitzat que és un autèntic tap per acollir les excel·lències emergents i que alhora s’allunya de la capacitat professionalitzadora que donaria una presència mínima de professors no vinculats estrictament al món acadèmic; com el lamentable mapa de l’oferta de carreres i màsters./
Repico els temes. Hem vist a Catalunya i Espanya un esclat de noves edificacions, algunes encarregades a despatxos de l’elit d’arquitectura, competint per guanyar premis de disseny. Molta despesa en continent, si es compara amb altres països nòrdics on es prima el contingut en edificis de vegades vells i rònecs, però d’alta qualitat docent. En aquest capítol, en el seu moment vaig encarregar un estudi de com les decisions de noves implantacions universitàries en moltes capitals catalanes (i espanyoles) havien servit per desenvolupar urbanísticament (o rehabilitar) zones senceres que comportaven un increment brutal de les plusvàlues dels terrenys adjacents a la nova zona universitària o científica. Com és que aquests desenvolupaments no s’han fet de forma integral de manera que una part considerable de la plusvàlua hagi revertit econòmicament en l’administració que ha fet la despesa de la inversió universitària? /
I el sistema de mèrits burocratitzat. A Catalunya amb dos iniciatives destinades a superar-lo. El Progama ICREA de fitxatge de recercadors excel·lents que fa que malgrat les retallades, la balança de capital humà encara ens sigui positiva. I el programa Serra Hunter, pactat als inicis dels 2000 per ERC i Mas Collell per tal de facilitar l’ingrés de professorat excel·lent, fora del sistema burocràtic de mèrits. Sistema que ha estat posat en qüestió tant pel centralisme com pel corporativisme d’alguns sindicats que no tenen res de classe. Desconec l’estat actual del programa. Però era bo en la seva finalitat. Per cert, als països nòrdics on tant ens emmirallem, la majoria de llocs han optat per desfuncionaritzar la universitat. Que no vol dir privatitzar-la./
I això és així, i acabo, perquè per exemple, és el govern públic, al Nord d’Europa, el qui marca el mapa d’oferta de carreres i de centres de recerca públics. Aquí no. La pugna corporativa entre nuclis locals acadèmics fa que tinguem, en un país de dimensions menors, rèpliques insòlites de facultats. I centres o grups de recerca quasi repetits. O que no es corresponen a una focalització temàtica i territorial adequada. Amb algunes bones excepcions que en altres articles no he dubtat de lloar. La conseqüència és la ineficiència i la baixa qualitat del conjunt. I no he parlat encara de la manca de mobilitat del funcionariat, no només de l’universitari, una autèntica lacra per l’eficiència del sector públic que paguem entre tots./
publicat fa dies a Economia Digital
