Dilluns, 5.4.2010. 05:00 h
Els monotemàtics

carregant
Els fets ocorreguts el passat gener a Vic, quan l’alcalde de CiU Josep Maria Vila d’Abadal es va negar, amb el suport dels seus socis de govern de PSC i ERC i sota la pressió de la Plataforma per Catalunya, a empadronar ‘sense papers’ van fer saltar l’ultra Josep Anglada a les primeres pàgines d’informatius i diaris de dins i fora de Catalunya. Anglada, líder únic de la Plataforma per Catalunya i provinent de formacions espanyolistes ultres com Fuerza Nueva, ha formalitzat fa unes setmanes la intenció de concórrer a les eleccions catalanes de la tardor en un intent d’importar el model de partits ‘identitaris’ europeus com el Vlaams Belang flamenc, la Lliga Nord italiana o el Front Nacional francès.
Pensa el cabdill xenòfob que la seva celebritat, sumada a l’incipient base electoral en ciutats mitjanes com Cervera o el Vendrell i al context de crisi ajudaran a que el seu discurs reaccionari de negar el pa i la sal a alguns dels nostres conciutadans qualli en amplis sectors de la societat. Anglada, fatxenda i amb uns tics autoritaris que no té cura d’amagar, aspira a ser frontissa al Parlament i a recollir el vot de molts ciutadans que perceben la immigració com un problema més enllà del discurs ‘bonista’ en que ha caigut determinada esquerra que ha fet el préssec posant només l’accent en els drets dels nouvinguts i no en els seus deures envers la societat d’acollida.
Però sembla, hores d’ara, difícil que Anglada aconsegueixi a nivell nacional el mateix que en poblacions on, amb més o menys responsabilitat dels alcaldes de torn, s’ha gestionat malament el fenomen migratori. I és que, per sort, el nostre sistema no és massa permeable a opcions monotemàtiques de discurs simple i només capaces de mirar l’immediat. S’ha vist amb el pas –que serà efímer– pel Parlament de Ciudadanos, que basa el 90% de la seva acció política a intentar enderrocar el consens lingüístic, o amb la incapacitat dels partit ecologistes des de la transició per aconseguir escons en solitari. El seu discurs ha acabat fagocitat pels grans partits, que l’han incorporat poc o molt als seus programes mentre d’ells en queda cada cop menys rastre. I és el que va entendre l’actual direcció d’ERC a mitjans dels 90 quan va decidir omplir les alforges ideològiques del partit de Macià i Companys de quelcom més que independentisme vacu i un punt folklòric. Per sort, els ciutadans segueixen volent respostes globals i projectes sòlids.