Dilluns, 24.5.2010. 05:00 h
Zapatero, un paio amb sort

carregant
Tot li va a la contra al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Passa pel moment més baix de popularitat, el seu partit té mala perspectiva electoral a Catalunya i és a les portes d’una vaga general després d’haver imposat tard i per decret mesures econòmiques no precisament d’esquerres. Però quan arribin les eleccions, a la primavera de 2012, no tindrà massa problemes per continuar a la Moncloa. El seu rival, Mariano Rajoy, és incapaç de bastir una alternativa i d’aconseguir incrementar els seus suports a territoris com Catalunya, a la que no aconsegueix seduir per més visites que faci a veure cava o a cruspir-se uns caragols a Lleida.
El darrer sondeig del Centro de Investigaciones Sociológicas (el CEO espanyol) constatava que la popularitat del líder conservador és, set anys després de ser nomenat a dit per José María Aznar, similar a la que al seu dia va tenir Antonio Hernández Mancha, l’excèntric polític extremeny que Manuel Fraga va situar al capdavant d’Alianza Popular a mitjans dels 80.
A Rajoy l’ajuda (i de quina manera!) Zapatero, però el castiguen els grotescos casos de corrupció que, com passa al País Valencià, assetgen el partit, el poc control sobre ‘barons’ com Esperanza Aguirre o el forat negre català. Davant les retallades de Zapatero, que han deixat en mal lloc els sectors més esquerrans del PSOE, el líder del PP ofereix demagògia, incoherències i mà dura amb les comunitats autònomes.
Si no és que Josep Antoni Duran i Lleida se’n surt amb la seva i fa prosperar una moció de censura que només pot servir per fer president espanyol Rajoy o per fer-se’n ell mateix, Zapatero esgotarà com pugui la legislatura i encararà unes eleccions tristes, sense líders prestigiats i condemnades a la polarització per una llei electoral injusta, feta a la mida dels dos grans partits i que perjudica IU i, en menor mesura, els partits catalans.
Zapatero estarà en condicions de seguir com a president sense haver fet més gestos dels estrictament necessaris amb Catalunya, que serà clau per a que torni a obtenir el poder. El PSOE ja va comprovar el 2008 que no li cal prodigar-se en fets per obtenir un ampli suport dels catalans. La majoria va a les urnes de forma reactiva, només per garantir que ‘la dreta’ no torni a la Moncloa. És la mateixa reacció que els socialistes catalans estan temptats de buscar d’aquí a uns mesos per barrar el pas a Artur Mas. Però, per sort per CiU, Mas no és Rajoy i Montilla no té la sort de Zapatero. El PSC haurà d’innovar.