El butlletí sobre comunicació i publicitat de l’AMIC m’informa abastament de les bufetades que s’està donant la premsa diària, sobretot la que s’autoanomena “prensa nacional”, la que es fa a Madrid. La davallada de lectors és senzillament brutal, colpidora. Però està clar que, malgrat aquestes evidències i els pronòstics malastrucs, que també n’hi ha, la premsa escrita de pagament posseeix atributs únics que garanteixen la seva perdurabilitat i el seu èxit. Si la premsa diària no es ven, bé que es compra i llegeix ja a internet; per tant, no ha perdut lectors.
Haig de dir, però, que la lectura no ha deixat mai de ser un ingredient vital de l’experiència humana, i molt menys encara la lectura de les coses més pròximes, dels fets que la gent considera “de casa”. Aquesta filosofia mena cap a una altra premsa, la premsa de proximitat, que té la fortuna de cultivar subscriptors i vendre la meitat del seu tiratge per aquest canal i, per tant, aguanta molt millor la caiguda general de vendes dels mitjans en paper. A més, “la premsa de comarques ens genera confiança i ens torna l’essència del fet local”, cosa que cada vegada és més valorada.
És ben cert que el nou panorama mediàtic està marcat per l’ombra del global i el local, que alguns autors denominen pel mot glocal –global i local alhora–. En l’actualitat global i local constitueixen les dues cares d’una mateixa moneda, la qual simbolitza l’hipersector de la comunicació. I, mentre avança la globalització o es multipliquen les xarxes que faciliten la intercomunicació en temps real, el valor social de la informació de proximitat també augmenta i es tradueix en aquest efecte diferenciador: aguanta millor la caiguda generalitzada del paper.
La importància de la informació de proximitat en aquesta societat globalitzada apareix reforçada per la defensa dels trets d’identitat –entesa com a font de sentit i experiència per a la gent– des de diferents fronts, ara mateix amb essència política i seguiment d’un procés engrescador. En el nou context, moltes dades apunten que per tenir èxit en l’hipersector de la comunicació es precisa combinar adequadament els aspectes macro i micro.
Set milions de catalans viuen entre la necessitat del lloc i la incessant globalització, pel que qualsevol estratègia de comunicació ha de contemplar aquestes dues realitats. Això vol dir que els mitjans locals i comarcals, sense abandonar la seva atenció a la informació de proximitat i als trets d’identitat, han de plantejar-se també noves aliances tant amb mitjans tradicionals com amb les noves tendències de la informació. Sobretot, s’han d’aprofitar les possibilitats de produir béns i serveis que ofereixen les tecnologies actuals, especialment mitjançant internet, per mantenir la identitat en una societat global i en un entorn sociopolític de nova forja on aquests mitjans “de casa” i de “màxima confiança” hi han de ser.
Fa pocs dies, en un dinar a Can Pitarra entre periodistes i polítics de nova fornada, es posava damunt la taula la simbiosi de la glocalitat. Els polítics nouvinguts van presentar dubtes. Després d’una estona de conversa, tots coincidim: el local busca el seu espai en la proximitat, mentre la tecnologia i l’economia ens condueixen a un escenari que cada vegada té menys barreres.
La idea de globalitat es constata ara fàcilment. Objectes que només es podien comprar al mercat local es poden adquirir ara instantàniament en qualsevol lloc del món. De la mateixa manera, abans només es podia ser espectador dels fets que ocorrien en el mateix àmbit de cada persona. Avui, els ordinadors, tauletes ismatphones –i les telecomunicacions en general– ens permeten ser espectadors universals. Gràcies a les noves eines s’han creat autopistes de la informació, vies per la qual és possible conèixer en un temps real el que està succeint arreu del món i també el que passa al carrer del darrere de casa nostra.
Si haig de ser sincer, però, els nous partits d’esquerra que han irromput amb força en molts ajuntaments encara dubten de la necessitat de comptar amb els mitjans de proximitat, i això és decebedor. Fins ara, moltes promeses fetes en campanya no es formalitzen. Costarà molt desprendre’s de vells tics i de la por a la premsa de Barcelona, que hi és; malentesa, sí, però hi és.
Fixem-nos en la posada al dia de les publicacions catalanes no diàries. La crisi les ha esperonat. Han aprés a seguir els consells i les directrius de les associacions professionals i, sobretot, per primera vegada, han fet seves les propostes per millorar el sector de la proximitat que es vénen fent des de la universitat, que també ha evolucionat i ha entès el que li anaven demanant els editors des de fa una dècada.
Tots els sectors vinculats directa i indirectament als mitjans de proximitat som ja conscients de la transcendència dels canvis que s’estan fent i els que s’acosten. Sabent també que moltes de les ineficiències actuals s’agreujaran en el futur immediat, però convençuts al mateix temps que estem en un moment òptim per sumar forces, reflexionar conjuntament, i prendre decisions que neutralitzin les amenaces que es plantegen als mitjans locals.
La nova societat digital, l’anomenada Societat de la Informació, que cada vegada es percep com a més inserida, és igualment la gran oportunitat per liderar l’actualització d’un nou model publicitari més eficient i més innovador, que faci de locomotora en la millora econòmica dels mitjans.
En la taula de treball que esmentava més amunt, es va coincidir en què ara és possible; demà, pot ser massa tard. Què és possible? Tot. Fins que els nous governs municipals –Barcelona inclosa– entenguin el lloc que ocupen els mitjans de proximitat i els facin costat. Perquè mentre alguns governs municipals reflexionen, mantenen a pa i aigua els seus mitjans locals, i no és just, a més de ser una contradicció de tot el que hem estat dient (i prometent).
