Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Premsa de proximitat i cultura: elements per al debat

|

- Publicitat -

Per què la cultura ha esdevingut un element essencial de les nostres vides i una de les principals preocupacions polítiques? Com hem arribat a construir la nostra actual societat del coneixement i de la informació? A la seva obra Els poders de la cultura, Jean-Louis Genard cerca respostes a aquestes qüestions. La seva conclusió és que les dues característiques principals de la cultura moderna, la crítica i l’expressivitat, s’han manifestat en la reivindicació dels drets i llibertats fonamentals: llibertat de premsa, d’associació i de reunió. Així, ha emergit el concepte de democràcia cultural, que, avui, a l’era del multiculturalisme, ha de posar en relleu la importància dels drets culturals. El model és el més apropiat a la premsa de proximitat.
Els municipis juguen el paper més important en cultura. Però aquesta és una aproximació global, que s’ha de matisar per quan en funció dels municipis hi ha moltes variacions.
Entre les funcions més finançades pels municipis es troben: la conservació, la formació, la producció artística, l’animació cultural… Totes aquestes funcions es mouen sobre cinc eixos essencials: la professionalització d’aquestes polítiques, la despolitització, la problemàtica territorial (en referència al cost de la centralitat), el problema sectorial (gestió de la diversitat d’actors culturals sobre un territori) i el problema estructural (creació de públic davant el fet que el públic cultural queda lluny de l’ideal de democratització cultural).
Finalment, a escala ciutadana es posa per davant l’articulació entre les diferents percepcions de la cultura i de les pràctiques culturals des de les formes més acadèmiques fins a les pràctiques més emergents. És per això que Joan Subirats va situar el repte cultural no com un nou “sector” del govern urbà en si mateix, sinó com un objectiu transversal entre el ciutadà, l’elegit i el professional (Subirats, 2001).
Es fa difícil, doncs, un patró d’èxit. Per tant, encara avui s’estan dibuixant camins i dreceres per dur a terme les polítiques de promoció cultural que hom sembla tenir clares. Es cerca la coordinació entre objectius, com entre diferents subsectors de política cultural, que dóna lloc a noves eines de gestió, de debat o de prospectiva. Entre els debats en àmbits socials amb necessitats de major incidència, trobem l’element més difús i menys debatut: el cas de la premsa de proximitat, la gran oblidada de la cultura moderna.
Debat 1 – Premsa i cultura. Premsa local i cultura local
El municipi ha de plantejar-se la premsa de proximitat com a eina de cultura, no pas com a eina de poder des del poder, com desafortunadament hem vist amb tanta freqüència. Aquesta eina cultural ve de ben lluny a casa nostra. La premsa comarcal i local -ara dita de proximitat- considerada com a sector específic en el sistema actual de la premsa catalana, s’identifica bàsicament per la seu i l’àmbit territorial de les publicacions. El concepte de premsa comarcal té una tradició que es remunta a finals del segle XIX i, sobretot, als temps de la Segona República, un fet diferencial més de Catalunya en respecte a la resta de l’Estat.
La premsa comarcal, segons escrivia Jaume Guillamet el 1983, és “un model català de periodisme popular i ha consolidat amb el seu ressorgiment una clara opció de futur en el marc general dels mitjans d’informació a Catalunya, enrobustit al llarg de gairebé 200 anys”. I afegeix: “Ofereix un model territorial descentralitzat, amb sistemes informatius locals i comarcals que responen a diferents nivells segons les comarques, i aporta també un model de pràctica no professional del periodisme que és una expressió directa de la realitat cultural i política de les comarques”.
Certament, la premsa de proximitat catalana es basa en sistemes reduïts d’organització empresarial. Ha estat històricament un factor fonamental per a la normalització de l’ús públic de la llengua catalana que, tant en els anys de la Segona República espanyola com en els de la represa democràtica, hi figura com a llengua d’ús absolutament majoritari. Cal tenir molt present que la premsa comarcal i local és “un model de periodisme popular profundament arrelat a la societat catalana” i encara avui és una opció de futur consistent gràcies a l’aparició de la premsa digital i l’oportunitat de les multiplataformes.
Sorgida amb la vocació de ser un instrument per contribuir a la normalització lingüística i de la cultura catalanes, tothom accepta la premsa de proximitat com a eina de cultura eficaç, propera i aglutinadora. I que aguanta fermament, davant la brutal caiguda de la premsa diària.
Global i local: premsa i cultura en dues dimensions?
La configuració dels mitjans de comunicació moderns, els anomenats mass media, ha estat lligada al desenvolupament de societats i cultures cada vegada més complexes al llarg dels dos últims segles. Defugint parcialment del mite del quart poder de les societats basades en l’Estat de dret, el que m’atreveixo a afirmar és que els mitjans de comunicació de proximitat s’han convertit en una eina fonamental de l’estructuració de les societats modernes, amb Catalunya al capdavant.
Som un país en el qual la informació de proximitat ha generat uns mitjans de comunicació d’àmbit restringit molt importants. La tradició de la premsa local i comarcal, a bastament tractada per investigadors com Jaume Guillamet, Josep Maria Figueras, Vicenç Rabadán i Lluís Costa, entre d’altres, ha determinat que aquest fenomen s’hagi diversificat i enriquit durant els últims decennis. La relació entre el nivell de desenvolupament social, econòmic i cultural de Catalunya durant els últims 155 anys i la proliferació de mitjans informatius locals sembla fora de dubte. Amb la crisi que hem patit -i patim-  inclosa.
La mobilitat afavoreix l’expansió de la premsa local cap a la comarca i (ara mitjançant internet) permet que la informació, que primer era referent al municipi i després a la totalitat de la comarca, doni el nom d’informació local a la que es genera a centenars de quilòmetres de distància, però que també esdevindrà propera i per tant premsa local. Farem, doncs, premsa i cultura en dues dimensions? Des de la globalització de tots els factors de la ciutat, la cultura en la formació de capçalera -tornem a la localització-, al que ens és més proper. Fem d’aquests trets que marquen el segle XXI un espai riquíssim batejat comglocalització.
Continguts de cultura a la premsa local: present i futur
Segons el professor Josep Àngel Guimerà, des de l’arribada de la democràcia a l’Estat espanyol a finals dels anys 70, els mitjans de comunicació local (premsa, ràdio, televisió, internet) han esdevingut un important actor comunicatiu i social a Catalunya. La seva presència ha permès l’existència d’un sistema comunicatiu més descentralitzat, una possibilitat de participació de la ciutadania en els mitjans i també una major pluralitat de veus, ni que sigui amb la boca petita. Històricament, també han desenvolupat un paper central en el procés de recuperació nacional, cultural i política de Catalunya després de la dictadura franquista, i ara ho fa i farà en aquest gran projecte de futur en el qual estem immersos.
A partir d’aquesta experiència, constato les possibilitats d’accés de la diversitat cultural als mitjans de comunicació que ofereixen les iniciatives locals, i el paper creixent que desenvolupen en el manteniment d’aquesta diversitat a Catalunya.
Debat 2 – Premsa local i promoció cultural
Què es fa, avui? Constato que les indústries culturals i les noves i tradicionals tecnologies de la informació i la comunicació estan modificant les percepcions i els estils de vida de milions d’individus a tot el món. A Catalunya, sense perdre el tren de la modernitat, ans al contrari, la premsa de proximitat s’aferma en la promoció cultural més propera i arrelada, projectant els canvis cap a l’autoestima i la universalització de mires, reafirmant que la cultura local és el fonament vital de la identitat personal i col·lectiva de cada municipi, i que la diversitat cultural representa una font essencial del desenvolupament, entès no només en termes de creixement econòmic, sinó també com a mitjà d’accés a una existència intel·lectual, afectiva, moral i espiritual satisfactòria, pròpia de publicacions arrelades al territori i, per tant, especialment sensibilitzades.
Que és pot fer, de més?, em pregunto. Ser conscients que les tecnologies de la informació i la comunicació poden millorar la comunicació intercultural i l’enteniment mutu, en particular gràcies a la promoció –a cada municipi o comarca on hi ha premsa de proximitat– del pluralisme cultural i lingüístic, la creació de vincles interculturals i l’aprofitament compartit municipi/premsa de coneixements i informació en diferents formes, mitjançant la creació de xarxes comunicatives entre comunitats i persones, aprofitant les noves possibilitats i la revolució en els mitjans de comunicació: premsa i televisió digital, ràdio a la carta i telefonia (el gran present i enorme futur immediat!), tot a l’abast de les empreses de comunicació local.
El procés requereix del compromís de cinc estaments: l’editor local, l’associació/patronal que els aixopluga, l’ajuntament, la Diputació i la Generalitat. Les possibilitats hi són totes, la complementarietat està per fer. Sorgeix tota sola una nova pregunta: per què? En el futur de la premsa catalana i en català, intervindrà el diner públic amb decisió com ha intervingut en el sector audiovisual? De quina manera?
En moltes ocasions he escrit –i ara em reafirmo– que els editors locals han de ser més exigents i estar molt units –com s’intenta des de l’associació AMIC amb la seva proposta d’esdevenir patronal del sector-. D’aquesta manera podran reclamar “valor polític per deixar de jugar amb el foc de determinats diaris de Barcelona, i crear amb decisió una política real de la comunicació (escrita) a Catalunya” (Llibre Blanc de la Premsa Comarcal, 2006).
“El problema és que el Govern no té una voluntat explícita de fer una política de mitjans de comunicació nacional, i en aquests moments és urgent que existeixi aquesta política, que ha d’incloure una discriminació positiva molt potent, la creació de normatives que facilitin l’actuació de mitjans en la nostra llengua, i la dinamització de normatives que impedeixin que grups externs estiguin actuant aquí amb tanta o més facilitat que els que són del país” (Francesc de Dalmases, expresident de l’APPEC).
Un enorme deute pendent que milloraria notablement la promoció cultural municipal i que es pot assolir en la nova Catalunya que es forja.
Debat 3 – Estat de transició. Premsa i cultura
El desenvolupament constant de noves tecnologies, el naixement i la consolidació de nous canals de comunicació i la incorporació a la vida quotidiana d’una immigració creixent, abans desconeixedora dels elements culturals més elementals de casa nostra i ara immersa en el nou procés nacional, situa la premsa comarcal i local (de proximitat) en un estat de transició que ens aboca a destriar la dicotomia crisi cultural o crisi de mitjans (agreujada per la crisi econòmica, d’acord).
Si des del punt de vista de mitjans de comunicació local hi és, aquesta dicotomia, ben segur que no és percebuda pel lector. Però sí que l’ha de percebre l’Administració local, que mai ha tingut una consciència plena del valor afegit que representa per al municipi el fet de disposar de mitjans locals privats, lliures i democràtics. Els ajuntaments han d’ajudar l’editor local perquè afronti amb garanties el nou procés, i l’editor ha de fabular amb l’administrador per posar-se al dia i combatre amb arguments culturals propis la incorporació dels nous individus a la seva localitat, acostar-s’hi i incorporar-los, lentament i amb seguretat, com a nous lectors.
El punt de vista local de la transició ens dóna dues vies, la de sortida o la via morta. No hi ha dubte que els editors de premsa de proximitat han situat la locomotora a la via de sortida, veurem què farà l’Administració local, que ha superat moments semblants allunyant-se, lamentablement, de l’editor de premsa confegint un esplendorós gabinet de comunicació, no per establir millors relacions amb la premsa de la seva ciutat, sinó per treure al carrer una competència il·lícita i sense ètica: un pretès butlletí d’informació local, en la immensa majoria de casos d’autopropaganda de l’alcaldia i del partit que governa. L’antítesi d’un element cultural. I encara sort que la crisi de les hisendes locals dels darrers anys ha apaivagat aquesta tendència.
Hi ha molt pocs ajuntaments que donin suport transparent i decidit a la premsa privada del seu poble; cada vegada menys, fins i tot. Diríem que ja els està bé que quedin a la via morta a causa de la crisi econòmica que els assota, ni tan sols hi cerquen complicitat. Inflen el pit, això sí, quan el seu municipi mereix una bona peça informativa a La Vanguardia o al Periódico, potser un parell de vegades l’any.
Les noves tecnologies de la informació estan essent un referent per a projectar glocalment mitjans de comunicació i cultura, donant fe que la cultura ciutadana incideix directament en la vida de l’individu, per quan forma i conforma hàbits, diferencia, apropa i aglutina al voltant d’un eix municipal que té de portaveu els mitjans locals i el greix de les noves possibilitats tècniques, emanades sobretot al voltant d’internet i la telefonia mòbil. Des del municipi, la cultura local traspua i es complementa amb la veïna, fent-se –al cap i a la fi– referent en un país sencer, Catalunya.
És un bon moment ara, ficats dins la revolució dels mitjans de comunicació, de la mateixa cultura i en la construcció de les bases d’un país independent, per projectar eficaçment des de cada ajuntament una política de suport a la premsa local en just reconeixement a la seva tasca –considerada arreu, fins a les més altes instàncies europees– com una premsa compromesa amb les arrels culturals i lingüístiques de cada ciutat, de cada comarca, del país sencer. Una bona mostra del que escric la tindrem per Sant Jordi, quan els editors de premsa editada en una llengua que no és la de l’estat on s’edita, units en l’associació MIDAS, celebrin la seva assemblea a Barcelona.
Debat 4 – Informació i cultura democràtica
“Si les publicacions locals i comarcals i les associacions que les aixopluguen saben fugir del cofoisme, i mentre treballen el dia a dia no deixen de mirar a l’horitzó, aquesta premsa ha de poder mantenir el seu espai i adequar les dimensions en el paisatge comunicatiu dels anys vinents” (professor Joan M. Corbella). Aquest és l’horitzó, per al qual hi ha posada una primera pedra: la federació de les mateixes associacions, nascuda amb calçador i encara sense greixar, malauradament.
Assignatura pendent: posada al dia de la cultura democràtica aplicada al periodisme de proximitat. Mitjans locals –en paper o multiplataforma des de la xarxa– i institucions polítiques. Premsa “de casa” i institucions culturals. Les velles iniciatives es complementen amb les noves, ampliant el teixit social participatiu i aportant una visió del territori de 360 graus. És una bona resposta al repte de la cultura pròpia en el món global, o així ho sembla. Mans a l’obra!.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut