“ Fa falta reanimar la ciutat!”- és el clam de molts badalonins. És una necessitat que es posa més clarament de manifest quan hi ha un respir de temps per qualsevol causa, perquè la lluita quotidiana per la subsistència no deixa temps per a adonar-nos d’aquesta deficiència comunitària. És sobretot els caps de setmana i en les nits on es fa més evident aquesta falta d’animació, a Badalona. Les entitats només fan la viu-viu.
L’evidència es comenta en petits grups a la Rambla o al voltant d’un parc, en les tertúlies espontànies d’amics que es visiten perquè “no hi ha on sortir”. El comentari de la falta d’animació de la ciutat passa de comentari rondaire a reflexió seriosa en cercles més conscients d’intel•lectuals i artistes que no es deixen guanyar per la desídia i la crítica amarga i es reuneixen per a compartir criteris, per a buscar solucions, per a prendre iniciatives. I això és el millor que pot passar-li a una ciutat: que els seus propis fills, els que pensen de motu propi i els que creen amb les seves mans, el seu cor i les seves vides l’ètica de la ciutat, es decideixin a donar-li ànima, a insuflar-li aquest bufo de vida que necessita tot cos social.
En efecte, és millor que tots els que mantenen viva la seva subjectivitat, tots els que estan desperts malgrat l’ensopiment de l’aclaparament quotidià, siguin de les elits intel•lectuals o siguin de la gent senzilla que té encara la guspira de l’enginy encès, tots plegats disposin d’aquesta reanimació. Perquè en cas contrari, quan l’animació es redueix a planificar activitats en els carrers i parcs, amb qualsevol cosa que soni alt a cau d’orella, amb qualsevol cosa que ompli aviat l’estómac, amb qualsevol cosa que distregui la vista o qualsevol cosa que entretingui a la gent… llavors la pretesa reanimació es converteix en ranera patètica d’una pobra ciutat malalta de l’ànima.
Badalona ha tingut sempre les seves misèries. Els seus racons foscos. Els seus bosquets de mancances i mesquineses. Però la seva identitat reeixia en les entitats cíviques. Si algú em preguntés què li falta a la meva ciutat, a la meva Badalona, diria sense pensar-ho dues vegades que el retrobament de l’armonia social a Sant Josep, al Círcol, al Cor de Marina i a l’Orfeó Badaloní i al Marítim… etcètera, etcètera…
És feina de tots animar Badalona, sobre tot el seu cor, aquest centre que perd arrels i força. Animar una ciutat no és planificar activitats sinó deixar que l’ànima dels seus ciutadans ocupi i doni vida als seus ambients. Animar una ciutat no és fer soroll i menjar en els seus carrers , és fer espais perquè els seus habitants es reuneixin espontàniament i s’expressin sense pors. Animar una ciutat és facilitar l’articulació de xarxes d’intercanvi cultural entre les diferents institucions que existeixen en ella i que siguin, al seu torn, espais de creació i pensament sa i honest. Animar Badalona és soltar les seves amarres, deixar fer a la creativitat pacífica i cordial dels seus veïns, fomentar la petita i mitjana empresa que s’anima pel propi interès dels seus gestors, al mateix temps que se’ls exigeix no només impostos sinó qualitat en les seves ofertes. Ens cal aire fresc aire que s’acosten les municipals i ja es perfilen noms i es defineixen càrrecs, com el de regidora de cultura, per posar un exemple.
