La premsa comarcal necessita una eina de mesurament de l’audiència com el Baròmetre

Des de que es va albirar el possible  mesurament de l’audiència dels mitjans de proximitat aquest humil president de publicacions de comarques li va donar suport. Del dret i del revés. Davant qualsevol interlocutor. Era un mannà de Déu per a les publicacions comarcals i locals. Finalment tindríem una eina que ens  posaria a l’aparador dels top del mapa comunicacional , que reflexaria el  veritable pes específic que tenim, tot oferint-nos dignitat.
 
No cal ni escriure, doncs, que no estic d’acord amb el possible tancament del Baròmetre de la Comunicació. Menys encara, com s’ha insinuat, que el tancament del Baròmetre comportaria a canvi més ajuts a la premsa comarcal. No ens podem deixar enganyar.
 
El Baròmetre ja va néixer tocat de mals averanys. La premsa de Barcelona –pràcticament la totalitat dels diaris de Catalunya, per a ser més exactes- li va llançar torpedes a la línia de flotació tant bon punt va anunciar les seves intencions. Hi ha un motiu tan clar com la llum del sol: el respecte a la premsa de comarques. La por –si, senyor- a la premsa comarcal i local.
 
Els membres de l’associació Premsa Comarcal no teníem mitjans econòmics suficients com per a demostrar el nostre veritable ADN. Sabíem de la nostra importància, de l’interès dels lectors vers nosaltres, vaja, que cadascun a casa seva ven més exemplars que qualsevol diari, d’on sigui.
 
El naixement del Baròmetre va ser benvingut per tots nosaltres. Les dades ho van demostrar des del primer dia: líders a 38 de les 41 comarques del país. Prop d’un milió de lectors (avui superats) Naturalment que els grans editors de premsa s’oposaven a l’eina!
 
La lluita contra el Baròmetre no s’ha aturat mai. Només per determinades contraprestacions algun gran editor va acceptar formar part del Patronat de Fundacc. Només un gran diari, però, editor de revistes que necessiten demostrar una audiència que igual superava (per les 30.000 entrevistes, no per res més) la que oferien les onades de l’EGM.
 
En el decurs d’aquests anys de gestació i vida del Baròmetre la tasca dels petits editors, malgrat les evidències, ha estat duríssima. Els diaris de Barcelona, les televisions i ràdios nacionals han silenciat sistemàticament el nostre pes específic, la nostra audiència, el nostre lideratge, l’estima infinita dels nostres subscriptors i lectors. Ens han amagat! Les centrals de mitjans, fent honor al seu centralisme i a la seva afició a la comoditat, han continuat obviant-nos en general, perquè hi ha alguna excepció que confirma la regla.
 
Malgrat l’evidència del Baròmetre se’ns margina. La premsa comarcal i local es silencia, no per poca cosa, sinó perquè té ara un argumentari irrefutable que no es pot combatre ni amb mentides. Ens han de tenir tapats, traient només el caparró de les nostres capçaleres per folklore. Una peculiaritat més del país, premsa marginal que cau simpàtica.
 
Pels poders fàctics en general sembla que el mapa de mitjans desitjable  hagi de ser de grans capçaleres de Barcelona cap en fora, i no a l’inrevés. Doncs la realitat és tossuda i passa a la inversa.
 
Hem de fer veure al govern que necessitem el Baròmetre, que no escolti veus enverinades, carregades de raons financeres que es poden combatre fàcilment amb una bona gestió econòmica i un suport decidit a Fundacc. El forat fet pels detractors s’ha aconseguit testimoniant l’elevat cost de l’eina. No ho discutiré pas, jo. Segurament que és molt cara, potser fins i tot ho és massa, de cara. Doncs rebaixem costos, millorem la seva comercialització, posem-hi bona voluntat per a capgirar el compte de resultats i sapiguem vendre’l.
 
No el donem per perdut, aquest Baròmetre. Però si es dóna el cas, en volem un altre. Una “eina” que sigui capaç de visualitzar la realitat dels mitjans de proximitat. És igual el nom i el format, més gran o més petit. Crec que al nostre col·lectiu no li importaria el nom ni qui el gestioni, però en aquest cas haig de dir que si es fes un relleu l’associació Premsa Comarcal vol prendre part en aquesta decisió.
 
La premsa comarcal i local no pot acceptar caure novament en la marginalitat. El país no s’ho pot permetre.