La llibertat d’expressió és un dels temes relacionats amb els sistemes de classificació i filtració de pàgines d’internet que en teoria han de protegir el públic. “Les categories creades mitjançant la classificació transmeten judicis de valor que són essencialment subjectius i que varien d’una cultura a una altra, i fins d’un individu a un altre”, observa Jean Chalaby, investigador de la London School of Economics en un treball difós fa temps per la UOC. Per consegüent, aquesta mena de sistemes poden ser perjudicials per a la diversitat cultural del ciberespai. O poden afavorir-la en el marc local.
Davant d’aquesta situació, internet ha d’exercir una funció decisiva, perquè s’escapa de les barreres tècniques i jurídiques creades pels governs i animades pels poders fàctics molt més fàcilment que els programes de televisió que es reben per fibra òptica. Internet és ara com ara un mitjà amb una audiència pròpia i també una font d’informació per a altres mitjans de comunicació. Em diran que també és un “creador” de fluxos d’informació, perquè possibilita la participació d’individus i grups fins ara marginats, i és cert.
Comunitats ètniques oprimides o aïllades, grups socials desfavorits, moviments socials locals, partits polítics xenòfobs i radicals: tots troben a internet un mitjà per entrar a l’escena territorial (mundial, regional, estatal, autonòmica, local), per presentar les seves situacions en les seves paraules, per expressar les seves afirmacions independentment dels governs i els canals que disposen els grans grups de comunicació. Aquesta funció d’internet es veu reforçada per les xarxes socials, que també constitueixen un nou mitjà de difusió. D’aquesta manera, les “comunitats virtuals” s’han convertit en una realitat inqüestionable. Internet també possibilita el contacte amb una nova audiència més jove, ja preparada per l’experiència amb la interactivitat dels videojocs per connectar-se al cibermón.
Vaig observant en els darrers temps que aquests trets no són prou ben analitzats; he llegit comunicadors, investigadors i politòlegs que han arribat a la conclusió força irreflexiva que internet és l’antídot contra el poder dominant dels gegants de la comunicació, l’arma absoluta contra el control estatal i la força del capital i les seves forces aliades, i l’instrument també d’una nova forma de ciutadania més participativa. Ben mirat, la nova tecnologia no elimina les relacions conflictives o les consideracions financeres o polítiques o territorials.
Les pàgines d’internet més grans i més visitades ja són un privilegi dels grups de comunicació consagrats, aquí i a fora. Els gegants de la comunicació –sobretot nord-americans– presents en els altres mitjans de comunicació han comprat proveïdors d’accés o bancs de dades. Aquest fet ens porta als països en transició –cas de Catalunya, amb un procés obert cap a la independència–, els costos de fer front a aquest enorme poder extern, a ser davant d’uns obstacles que minimitzen el missatge d’eclosió nacional perquè s’enfronten a una allau poc que insuperable de la gran majoria de la informació i missatges que arriben a la població amb l’ús d’internet.
Som davant una lluita ferotge, tant amagada com perceptible. Una lluita dirigida des de totes les forces que se senten amb el dret antidemocràtic de censurar un camí que el poble català va obrint cap a la seva llibertat. Una pressió frontal, ferotge, irracional a vegades, que no només és exercida des de l’Estat, sinó des de partits polítics, entitats i agrupacions de casa nostra que compten amb les armes de darrera generació dels colossos de la informació des de qualsevol plataforma. Però amb un ús intencionadament apressant d’internet. Una intoxicació.
A les societats on havia prevalgut el concepte de servei públic, el pluralisme de la informació es garantia amb la condició exclusiva de la ràdio i la televisió com a suport directe o indirecte de la premsa escrita. Avui, la independència dels mitjans de comunicació se sol equiparar a la llibertat dels editors o emissors per imprimir o transmetre. La concentració dels mitjans de comunicació i la seva absorció per part de grups industrials diversificats (i també emmascarats) comporta la revisió de la definició d’aquest concepte d’independència que faria les coses ben diferents.
El reforçament de la independència del col·lectiu editorial dins dels grans grups de comunicació, basat en els principis professionals més elevats en termes d’independència i pluralisme, és una d’aquestes mesures de protecció promogudes per les associacions de periodistes. Ja en la Declaració de Milà sobre democràcia editorial als mitjans europeus, adoptada per la Federació Internacional de Periodistes (FIP) el març de 1995 (fa 10 anys!), es declara que “a part de les mesures destinades a protegir el pluralisme als mitjans de comunicació en general, s’ha de garantir el pluralisme a les empreses editorials i les ràdios i televisions. S’ha de garantir la independència editorial”.
Però en un país petit com el nostre, inundat de mitjans editats a Madrid o a altres indrets de l’Estat, o fins i tot produïts a Barcelona, només preval la veu més potent, que disposa de més diners, més mitjans, més poders fàctics al darrere –ibotiflerisme–; disposem d’una eina singular, molt nostrada i reeixida com la premsa de proximitat, la premsa local i comarcal que, gràcies a internet, arriba arreu i porta als lectors l’aire corrent i fresc de les coses de casa farcides amb arguments de país. Ben mirat, avui internet i premsa de proximitat són garantia de llibertat informativa a Catalunya.
Em ve a la memòria que, sobre l’any 2002, en una reunió al Departament de Cultura de la Generalitat amb l’aleshores conseller Jordi Vilajoana, vaig posar damunt la taula que en el text de les bases per a la concessió d’ajuts a la premsa en català es fes constar que es “reconeixia la responsabilitat dels editors i periodistes d’informar i comentar els afers de la ciutat, la demarcació i el país amb imparcialitat i exactitud i amb independència dels interessos comercials, personals o polítics”. La proposta la vaig fer com a vicepresident de l’associació de Premsa Comarcal, però no va ser “recollida” perquè el representant de l’associació d’editors de diaris va considerar “que era una obvietat”. Aquesta “obvietat” l’estem patint avui, a voltes amb el peu al coll.
I el joc dista molt d’haver-se acabat. En aquests temps de procés –de transició, en suma–, quan la diferència entre la sortida i la posta de sol és difícil de determinar, l’únic factor constant és la incertesa sobre la naturalesa dels canvis que han de venir. Això no obstant, aquest interludi que vivim a Catalunya és un bon moment per pensar sobre els principis fonamentals que han de governar les noves tecnologies adoptades i les polítiques que s’han de seguir. Perquè no hi ha fatalisme quan la tecnologia és pel mig. “Sí que, en aquest cas, la tecnologia ha de marcar una diferència política”, va dir el científic polític Benjamin Barber, “és la política el primer que s’haurà de canviar”.
La valentia i el saber fer dels editors catalans de premsa de proximitat està essent clau per parar el cop de l’allau de missatges dirigits a la uniformitat. A la tasca dels mitjans tradicionals, la premsa de proximitat està treballant molt bé les enormes possibilitats que internet brinda per conquerir la llibertat informativa i patriòtica.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
