Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

L’economia de la participació, els metamitjans i la correcta gestió del contingut

|

- Publicitat -

Fa poc vaig llegir un treball magnífic del professor José Manuel Noguera Vivo, professor titular en l'àrea de periodisme de la Universitat Catòlica de Múrcia (UCAM) i director del Departament de Ciències de la Comunicació; dirigeix el grup de recerca Comunicació, Política i Imatge de la UCAM i ha publicat més d'una trentena d'obres sobre comunicació digital, xarxes i periodisme, entre les quals destaco Tots, tot. Manual de periodisme, participació i tecnologia (2015).

El treball al qual em refereixo es titula Metamedios y periodismo: revisión panorámica de los nuevos cibermedios i l'entenc com una resposta a un escenari mediàtic on comencen a predominar nous mitjans amb característiques particulars, que obeeixen al que podem entendre com a “metamitjans”. En la mesura que aquests cibermitjans se sustenten en contingut aliè o en col·laboracions amb mitjans anteriors, l'article planteja la necessitat de proposar una tipologia que serveixi per sistematitzar i analitzar els diferents tipus de metamitjans presents en el web, realitzada a partir d'una observació no participant.

Publicitat

Després de fer un recorregut immersiu entre autors clàssics, Noguera Vivo proposa una definició general de metamitjà. La proposta teòrica d'aquest treball suposa, en essència, exemples de com ocupar nous escenaris de desintermediació en el periodisme. En algunes categories proposades figuren plataformes com Storyful o Reported.ly, que representen característiques típiques dels nous metamitjans, tant pel seu maneig de contingut aliè com per la pertinent necessitat de practicar una curació periodística de qualitat.

L'objectiu d'aquest treball el defineix el seu autor: “Oferir pautes d'actuació per al periodisme en un nou marc informatiu marcat per la producció de contingut fora de les redaccions i un consum cada vegada més determinat pel paradigma de la recomanació social”. L'esmentat paradigma de recomanació causa, entre altres efectes, el que hem definit com a “economia de la participació”, en què l'experiència social al voltant del producte informatiu acaba sent part del propi producte”.

I, certament, l'article ens mostra que aquesta economia de la participació multiplica les possibilitats d'associació entre cibermitjans de diferent grandària i naturalesa. Quant més de nínxol té un cibermitjà, més possibilitats li sorgeixen de tenir una necessitat (o oportunitat) informativa que pot ser coberta per l'associació amb un altre mitjà vertical (especialitzat). Fàcilment associo aquesta constatació amb l'immediat futur dels mitjans digitals de proximitat, on ja hi ha proves fefaents ara mateix d'aquesta associació, i exitoses.

Noguera Vivo fa un senzill paral·lelisme entre grans gegants d'internet (Google, Facebook, eBay, Amazon…), per concloure que una correcta gestió del contingut de tercers pot convertir aquest contingut en un producte propi. Paradoxalment, “en una indústria que es dedica al contingut com és el periodisme, la gestió del contingut aliè encara no ha acabat de desenvolupar-se com una via estable de negoci i de definició de projectes editorials”, però tot i així, Noguera Vivo ens intenta mostrar amb claredat com els cibermitjans també es poden dissenyar a partir de xarxes entre petits mitjans verticals ja existents. I ho treballa sobre la premissa elemental de l'economia de la participació de la qual parlava en el paràgraf anterior.

Si entenem per metamitjà periodístic aquell mitjà (o suma de mitjans) derivat d'una interconnexió nova de persones i continguts preexistents, els quals els han servit per definir una identitat editorial pròpia i arribar a comunitats amb noves necessitats informatives, per a José Manuel Noguera Vivo els metamitjans periodístics “tenen un marcat caràcter integral, ja que la gestió professional dels seus redactors i editors fa que aquests nous mitjans siguin molt més que la simple suma de les parts”. I és a partir d'aquesta conceptualització de metamitjà que “es pot comprendre millor com la curació de contingut és també una característica inherent als metamitjans: si es treballa amb contingut ja existent de tercers, la curació és fonamental per garantir la qualitat.”

Sobre aquest mateix tema, vaig llegir fa temps una conferència del professor Rafael Díaz Arias (professor de la Complutense de Madrid i un dels pioners en fer ús del campus virtual i el correu electrònic), que vaig guardar. Díaz Arias explicava a l'auditori que “la curació periodística s'ha plantejat també com el procés que ajuda el periodisme a recuperar el seu paper de canalitzador de l'espai públic, en un escenari comunicatiu tan efímer i dispers com l'actual”. I afegia que la gran oportunitat és considerar que “la curadoria pot servir per reconstruir l'espai públic, ara fragmentat en una miríada de converses socials”. I aquí és quan trobo que coincideixen Noguera Vivo i Díaz Arias: aquesta sí que és una gran tasca per al periodisme del futur. Parafrasejant a l'autor anterior, podríem afegir que no només es tracta del periodisme del futur, sinó fins i tot del futur del periodisme.

Així, doncs, d'aquest treball del professor de la Universitat de Múrcia se'n desprèn un camí que segurament és el més apropiat per a la premsa de proximitat catalana. Aquest camí passa per l'economia de la participació, els metamitjans i la correcta gestió del contingut.

Seguint les pautes que tenim a les mans, doncs, entenem per metamitjà aquell mitjà que es recolza en estructures, processos, llenguatges i continguts de mitjans anteriors per crear els seus propis trets identitaris, llenguatges, productes i hàbits de consum; sota aquesta definició es pot visualitzar per què internet és considerat un metamitjà.

Però, d'altra banda, també podem entendre per metamitjà periodístic aquell mitjà (o suma de mitjans) derivat d'una interconnexió nova de persones i continguts preexistents, els quals els han servit per definir una identitat editorial pròpia i arribar a comunitats amb noves necessitats informatives. Cito uns pocs exemples: El Món, Nació Digital, Racó Català, Comunicació 21, on la gestió professional dels seus redactors i editors fa que aquests mitjans de proximitat siguin molt més que la simple suma de les parts. A partir d'aquesta conceptualització de metamitjà podem entendre millor com la curació de contingut –és a dir, la tasca del professional que assessora sobre la informació més rellevant del seu sector d'activitat– és una característica inherent als metamitjans: “Si es vol treballar amb contingut ja existent de tercers, la curació és fonamental per garantir la qualitat”. Mirem sinó les estretes associacions que hi ha entre aquesta pràctica que esmenta Noguera Vivo i el periodisme que es desenvolupa a la xarxa des de i per a Catalunya.

La transició de la curació des de la documentació fins al periodisme és més natural del que sembla, ja que “les competències específiques de la curació de contingut són inherents a les que sempre ha necessitat un periodista per al seu exercici professional, i més si és possible quan l'entorn natural d'aquest exercici és el web”. Com bé recordava Díaz-Arias en la seva conferència, no estem davant d'una disjuntiva que ens obligui a triar entre curatela o periodisme, sinó davant el repte d'encaixar de forma natural la primera dins del segon: “El perill és que s'entengui la curadoria com una substitució de la creació (…) El periodista afegeix valor i sentit als continguts dels usuaris. Però això no vol dir que deixi de crear els seus propis continguts”.

Hi ha quatre punts, que procedeixen directament de la síntesi del treball de Noguera Vivo, sobre les relacions entre curació i periodisme, alhora que ajuden a sistematitzar les característiques desitjables en qualsevol metamitjà actual: a) Afegir nous valors o dimensions a continguts ja creats; b) Treballar sota criteris personals, no només amb algoritmes; c) Crear nous espais públics que perdurin en el temps; i d) Rescatar converses i identificar noves comunitats.

Aquest, repeteixo, magnífic treball del professor José Manuel Noguera Vivo, des del qual he fet un ràpid repàs per l'estructura dels mitjans de proximitat que tenim a casa, em porta a deduir que una de les habilitats dels nous mitjans pot ser, precisament, articular connexions entre petits mitjans establerts anteriorment i per als quals el nou gran mitjà exerceix de connector i d'esquelet institucional, econòmic i periodístic. De fet, per a alguns mitjans aquesta agregació serà precisament la seva proposta de valor, i més tenint en compte que les combinacions poden ser interminables. “Els continguts d'un mitjà de paper poden servir de base per als d'un mitjà digital, i els d'un cibermitjà poden ser seleccionats i curats per publicar-se en paper amb un altre enfocament”, escriu l'autor del treball. La clau és que aquestes associacions, en la mesura que constitueixin associacions de qualitat, formen mitjans radicalment diferents a la simple suma de les parts. Estem novament davant un recordatori del caràcter holístic que defineix un metamitjà, com diu Noguera Vivo, i un exemple viu de les eines que tenen a les mans els editors catalans de premsa de proximitat. Hi ha bons exemples, ara cal seguir-los.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut