Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Sàpiens aporta una bona història del periodisme de Catalunya

|

- Publicitat -

Segons la Wikipedia, “la premsa escrita és el conjunt de publicacions impreses que es diferencien en funció de la seva periodicitat, que pot ser diària (en aquest cas se sol anomenar diari), setmanal (setmanari), quinzenal (o quinzenari), mensual (mensuari), o anual (anuari); o simplement diari”. És evident, doncs, que el concepte de premsa escrita fa referència a totes aquelles publicacions impreses les quals es diferencien entre si per la seva periodicitat.

Catalunya ha estat i és rica en premsa escrita. Diari de Barcelona va ser una publicació periòdica fundada a Barcelona l'1 d'octubre de 1792 i fins a la seva desaparició va ser el diari més antic del continent europeu. El més vell d'Europa, però, era i és el The Times britànic, que data del 1778. Durant tants i tants anys, Catalunya ha vist néixer i morir una munió de periòdics. La premsa catalana es va convertir, al llarg del segle XIX, en un mitjà de comunicació de masses amb la proliferació de capçaleres. L'anomenada edat d'or de la premsa catalana se situa entre el 1890 i el 1920, període en el qual es van consolidar els diaris que adoptaven els conceptes moderns d'objectivitat i imparcialitat.

Publicitat

Arran de la gran quantitat de publicacions gràfiques al llarg de la nostra història, i com afirmava un dia el periodista i professor Jaume Guillamet, “el periodisme català disposa d'una tradició investigadora intensa i variada”. El nostre país té una llarga tradició d'estudiosos de la premsa, en què durant molts anys van privar els catàlegs, repertoris i inventaris de publicacions. Guillamet recorda, però, que “cal diferenciar un grup de pioners aïllats durant l'últim quart del segle XIX i començaments del XX –Pella i Forgas, Joan Mañé i Flaquer i, fins i tot, Joan Coromines i Enric Claudi Girbal–, de la generació catalanista dels anys de la II República, culminada el 1966 amb la història de la premsa catalana en dos volums de Joan Torrent i Rafael Tasis, que confirma i consagra el caràcter hemerogràfic i patriòtic d'una tradició que sobrepassava un segle”.

Podem dir que la tradició procedent de la historiografia del primer terç del segle XX sobre la premsa catalana culmina amb l'obra de Joan Torrent i Rafael Tasis el 1966. Des d'aleshores ha continuat aquesta línia d'investigació (acumulació de dades i anàlisi cultural-descriptiva), alhora que, des dels anys setanta, se n'obra una de nova –amb especial arrelament, però no només, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona–, que aborda aquesta temàtica des de la visió integrada de la comunicació social –situada en el context dels ecosistemes comunicatius, especialment de la societat de comunicació de masses–, amb una perspectiva d'història total. Ja a partir de l'any 2000 s'incorporen els estudis encarregats per l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, que posen en lloc d'honor el treball de la premsa de proximitat des de la formalització de dades, estadístiques i realitats constatables per firmes auditores que arriben a posar damunt la taula dos models de fer premsa de qualitat que, a més, es reparteixen el mercant al 50% amb la gran premsa barcelonina.

Ara, Sàpiens ens porta una nova Història del periodisme de Catalunya, en tres volums. El primer ens guia des dels inicis de la premsa a la Guerra Civil; el segon repassa les publicacions i el context en què s'editaven durant la dictadura franquista, i el tercer ens condueix des de la Transició al segle XXI.

És ben curiós que la presentació de la història, que escriu el professor Francesc Canosa i Farran, s'obri amb un exemple brutal: l'any 1940, el 80% dels periodistes catalans estava a l'exili i el 20% que no s'havia exiliat el formaven els morts i assassinats des de l'inici de la guerra. Aquest exemple –tan trist– és aquesta setmana un crit al que podria venir: el líder d'un partit espanyol i de dretes, que es presenta a les forçades eleccions del mes vinent a Catalunya, avança que cal canviar els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio per “gent normal”.

Estic d'acord amb l'editora que aquesta història del periodisme és una “obra de referència sobre el periodisme de Catalunya”. Ha estat elaborada per una quarantena d'autors, entre els quals hi ha periodistes, historiadors, catedràtics, doctors, professors i escriptors com Josep Maria Cadena, Josep Lluís Gómez Mompart, Joan Safont, Lluís Costa, Xavier Carmaniu, Sergi Doria, Carles Santacana, Jordi Finestres, Josep M. Figueras, Enric Vila, Carme Ferré, Francesc Salgado, Núria Simelio, Toni Sellas, Josep Lluís Micó, Albert Sáez, etc., etc., amb fins a deu universitats representades.

L'obra fa un extens repàs a gairebé 400 anys d'història del periodisme de Catalunya; dividida en tres volums, i estructurada en ordre cronològic i il·lustrada amb més de 800 fotografies i amb la participació dels arxius i fons fotogràfics més importants sobre història i periodisme, presenta un interessant viatge en el temps que mostra al lector com els periodistes han explicat tot allò que ha anat succeint al país al llarg dels segles. Una aventura que va des de l'aparició de les gasetes en català al segle XVI fins a l'actual transformació dels mitjans arran de la revolució digital, tot passant pels primers diaris, el sorgiment de la premsa de masses, l'edat d'or republicana, la Guerra Civil, la dictadura franquista i l'arribada de la democràcia.

El professor Lluís Costa, de la Universitat de Girona, parla en el primer volum de la premsa comarcal en el capítol A la recerca d'un model propi, on constata que la tradició històrica de la premsa comarcal a Catalunya és “potent, sòlida i reconeguda”. Costa ens dona una mostra de com la premsa barcelonina sempre ha menystingut la premsa de comarques quan recorda un article d'A. Pujol publicat a La Veritat, de Valls, el març del 1907, on l'autor fa una crida per atendre aquests mitjans comarcals “no de la premsa de gran informació, sinó d'aquesta altra, que podríem anomenar comarcal, que no s'estén més enllà de les fites d'una contrada; el que fa que li donin l'esquena, anant a raure a cap a periòdics i revistes de la capital… de la Cort… perquè segons diuen ells, porten millors articles i estan millor escrits (…) però el que cal saber és que la premsa comarcal s'ha de proposar un horitzó propi”. El capítol de Lluís Costa (bon amic de la premsa comarcal) es tanca tot recordant que en temps de la Segona República “la premsa comarcal catalana –avui també anomenada de proximitat– va consolidar el model periodístic a força d'una dilatada trajectòria i d'una decidida voluntat per immiscir-se en la realitat social i cultural de proximitat del país”. Certament, la xarxa comarcal de diaris, periòdics i revistes evoluciona durant la Segona República, es consolida i esdevé un model de periodisme propi que només aturarà la guerra.

Curiosament en el segon llibre, i en el capítol Les publicacions en català, de la professora de la UAB Carme Ferré, la premsa comarcal hi té un escàs protagonisme, oblidant uns moments difícils i unes capçaleres, editors i periodistes perseguits, i l'invent de la Red Catalana de la Prensa del Movimento, des de la qual una colla de publicacions marcaven gols constantment al règim jugant-s'ho tot. En aquest capítol es passa directament –o quasi– de la Segona República als anys 70, quan l'autora diu que els pobles s'animen. El text explica que les revistes comarcals “han marcat d'una manera molt viva una xarxa de comunicació de proximitat i molt identificadora del territori”. En un destacat del capítol s'escriu que les revistes comarcals comencen a créixer als anys 70 i, arribats als 90, pràcticament tots els pobles en tenen una publicació pròpia. En quan a la catalanització de les més de 70 publicacions censades que sortien regularment durant la dictadura, l'autora només recull el procés de catalanització de Revista de Banyoles i Súria, el 1977. El 1976 –només per posar un exemple– el setmanari Revista de Badalona (un dels de més difusió de Catalunya) abandona descaradament la Red del Movimiento i es converteix en un periòdic independent editat per una societat limitada, i comença la publicació regular d'articles en català, fins i tot els editorials, a més de convertir-se en bisetmanari (dimarts i divendres).

I ja en el tercer i darrer volum de la història, Carles Pont, professor de Periodisme a la UPF, escriu el capítol Comarques en paper, on explica que “les noves publicacions comarcals van tenir un paper clau en la recuperació lingüística i nacional de Catalunya després de la dictadura”. Pont escriu que “la premsa comarcal és la modalitat de premsa local pròpia del país”, i reconeix que s'empra el terme premsa comarcal perquè permet categoritzar aquest tipus de periòdics davant de la premsa de Barcelona, considerada d'abast nacional català.

Després d'explicar que la premsa comarcal i local catalana ha experimentat una forta consolidació territorial des de l'inici de la democràcia a l'Estat espanyol, Pont ens diu que “aquest afermament, caracteritzat per l'ús majoritari del català, per un fort increment del nombre de diaris, periòdics i publicacions, i per l'adaptació als canvis del mercat comunicatiu”, el 2016, i malgrat la crisi econòmica, es comptabilitzaven 140 publicacions comarcals de pagament i un centenar de publicacions gratuïtes de contingut periodístic, no pas de reclam.

El professor Pont (al qual se li nota que estima i coneix la premsa de proximitat) recull en el seu capítol un bon nombre de capçaleres de la majoria de les comarques catalanes i recorda al lector que “mentre a la premsa d'abast nacional fins al 1976 no hi va haver cap diari en català, la majoria de periòdics comarcals van aparèixer apostant pel català”. Curiosament, aquest capítol reconeix la tasca –immensa– de l'Associació de la Premsa Comarcal, i no s'entreté gens ni mica amb l'altra associació de premsa de proximitat, l'AMIC, fundada el 1997, que actualment integra 295 mitjans, dels quals 116 són capçaleres de premsa gratuïta que tenen una tirada conjunta superior al milió i mig d'exemplars, 15 de premsa de pagament amb una tirada conjunta al voltant dels seixanta mil exemplars i 164 són mitjans digitals que conjuntament superen els vuit milions i mig d'usuaris únics mensuals.

El capítol Comarques en paper es tanca –com no podia obviar l'autor– amb l'adaptació de models, anomenant la premsa local i comarcal de “propera i digital”. “Els mitjans comarcals s'estan adaptant a la nova realitat digital. La majoria han implementat pàgines web que s'alimenten constantment amb informació tant d'àmbit local com nacional”. Pont recull en el seu capítol unes molt bones infografies de difusió i evolució de la premsa de proximitat i un amplíssim ventall de portades que per si soles valdria la pena col·leccionar.

La Història del periodisme de Catalunya de Sàpiens –curosament editada– acaba amb una extensa i detallada cronologia que es deu a la professora de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, Elena Yeste, un índex alfabètic i una bibliografia ben complerta.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut