Francesc Abad


Diumenge, 4.2.2018. 12:35 h

Extreme Ways (l'1-O, o els dies que ho varen canviar tot)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Sopar d'amics de l'època universitària. En fem un parell a l'any. No ens hem vist des d'abans de l'estiu 2017. Tòpics de rigor, preguntes de situació. Però abans no arribi el segon plat ja la conversa la monopolitza l'1 d'Octubre. Tots, d'una manera o una altra hi vam estar implicats, en vam formar part, és una vivència que ens ha copsat fins el més fons de les nostres ànimes.
 
En un moment donat la nostra conversa circula per dos carrils paral·lels: tot el que és l'1 d'octubre i tot el que és la situació actual. Votants de Junts per Catalunya, d'ERC i fins i tot de la CUP. L'1 d'octubre ens uneix, el que passa ara ens desconcerta i tensa.
 
Pillo la moto per tornar a casa. Mentre creuo els carrers de la ciutat, al fons, les restes de la superlluna d'ahir, la panxa de la seva D ja apareix esquinçada, però llueix esplèndida, cinematogràfica. I la ciutat hi fa la resta. Les torres de la Sagrada Família, els gratacels de mar del carrer Marina...
 
Em ve al cap una de les meves músiques favorites, Moby. Extreme ways. La música que fa de BSO de la saga cinematogràfica de Jason Bourne. Una saga d'intriga, d'espionatge, de serveis secrets, d'operacions encobertes, de conspiracions, d'herois i d'antiherois...
 
Ja ho he dit més d'un cop: l'1 d'octubre ens va canviar les vides, va canviar aquest país, la nostra història, el nostre present, el nostre futur. L'1 d'octubre és un esdeveniment metahistòric, la seva importància supera, va molt més enllà del seu impacte en el present, i es projecta com quelcom que ens configura la nostra identitat, el "nosaltres" com a societat, un motor de cohesió col·lectiva i d'identitat social, de país, de poble, de nació, de projecte polític, de República.
 
Extreme Ways. 

Jason Bourne. El nostre país, tot ell, convertit en un escenari, tan real com la vida mateixa, de la més espectacular trama que mai cap guionista cinematogràfic hagi pogut imaginar. Tot un país, des del seu President fins milers d'actors anònims fins l'últim poble de Catalunya, sincronitzats per fer-lo possible. Tot en secret. Les urnes a la Catalunya Nord. El transport. La distribució. Les camises, que arriben fins l'últim dels col·legis electorals. Els col·legis electorals, que s'obren tots. Els ordinadors. El cens universal. La població mobilitzada per protegir els col·legis. La violència demencial de l'estat. La resistència passiva. La gent votant. Rajoy i SSS que no hi hauria 1-O, que no hi hauria urnes. I milers de policies i tots els serveis secrets perseguint urnes, i no en van interceptar ni una. Una operació de cacera del President per impedir que votés, i el President canviant de cotxe sota un pont i burlant la persecució militar espanyola, i votant. I més de dos milions de persones votant.
 
Un estat podrit, com és l'estat espanyol, havia estat humiliat per un poble només amb la seva voluntat de ser poble i de democràcia. 
 
Extreme Ways.
 
Miro ara al meu voltant. Misèria. Un President del Parlament que ajorna un ple d'investidura sense ni tan sols compartir la decisió amb l'únic candidat que ell mateix ha proclamat a ser investit, ni tampoc amb cap de les forces polítiques amb les que es configura la majoria social i política independentista. Un President a l'exili, com l'última trinxera del projecte republicà a que ens va conduir aquell 1-O. Consellers i líders socials a la presó. Partits, com ERC, que arenguen, des d'una èpica incomprensible, estar conjurats per intentar restablir a mig termini les institucions autonòmiques; partits com PdeCat que no se sap si estan amb la llista del President o pressionant per la renuncia del President. Converses privades filtrades. Pactes negociats a tres bandes (Junts per CAT, ERC i CUP) quan una de les parts no tenia cap intenció de tirar-los endavant. On abans hi havia coratge per desobeir, per construir República, ara hi trobem exigències de garanties i crides al compliment de la llei.
 
Extreme Ways.
 
Tornes a aquell 1 d'Octubre. Cap de nosaltres ni era ni volia ser Jason Bourne. Però tots vam esdevenir herois. Més de dos milions de vots. Més de dos milions d'històries personals desafiant un estat i tots els seus aparells, tota la seva violència, tota la seva repressió.
 
Extreme Ways.
 
El que va passar l'1 d'Octubre no s'ho esperava ningú. Ningú no podia ni imaginar-s'ho. Va canviar les nostres vides, va transformar el nostre "nosaltres" i va fer derrapar i descarrilar tots els projectes polítics que hi havia en aquest país abans de l'1-O.
 
Tots els plans polítics que hi havia en aquest país partien d'un diagnòstic molt compartit: o que no arribaríem a l'1-O o que no passaria de ser una cosa testimonial. Bé, potser tots no. Potser el President Puigdemont hi va creure sempre, i hi creia perquè era l'únic que explicava el compromís que va decidir adquirir, per responsabilitat, quan Mas va fer un pas al costat obligat per les aritmètiques parlamentàries. I també hi creia, és clar, tota la gent anònima, a milers, de les diferents i múltiples estructures que ho van fer possible, i que van executar amb precisió el que tenien encomanat, també sempre hi va creure.
 
 Extreme Ways
 
Ara l'1 d'Octubre pesa com una llosa sobre tots els projectes polítics que hi ha al país, sobre totes les propostes polítiques que s'estan treballant al país.
 
Com es pot fer res, el que sigui, sense trair l'1-Octubre? Com fer real politik sense avergonyir-nos quan veiem qualsevol de les imatges de l'1-O?
No voldria ser injust, però crec que en aquests moments només hi ha 3 persones o col·lectius que estan bastint un discurs lleial al que va ser, és i serà l'1-O:
 
- el President Puigdemont i la candidatura que va impulsar de Junts per CAT (no hi incloc PdeCAT)
- la CUP
- Albano Dante-Fachín
 
Tres cultures polítiques totalment diferents, àdhuc oposades, que van quedar totalment consternades per l'1 d'Octubre.
 
No sé a què juga ERC. No sé ni on és ni a què juga PdeCAT.
 
Sí sé on és Puigdemont, on és la CUP, on és l'Albano.
 
Sí sé on vull que siguem: en la continuïtat i lleialtat a l'esperit de l'1 d'octubre i tot el que representa.
 
Si sé on no vull ser: en la divisió. Si ERC o PdeCAT es desmarquen de l'esperit de l'1 d'octubre, com intuïm per diferents declaracions o filtracions, el procés estarà mort. No hi ha futur possible si no hi som tots.
 
I els silencis ara ja només fan que complicar-ho tot. Per l'1-O els silencis varen ser la garantia de l'èxit. Però ara només són l'amenaça sobre l'esperit de l'1-O.
 
Extreme Ways
 
Un President, un Govern, centenars de servidors públics, més de 700 alcaldes, milers de ciutadans... tots imputats, perseguits, incriminats per l'1-O. Però tots ferms. El dia que la voluntat de ser, que la dignitat, que l'esperit de la llibertat, que la vivència única de ser poble en aquell exercici tan bàsic de votar, es van imposar damunt la por, l'amenaça i la violència.
 
El "nosaltres" que sorgí d'aquell dia només s'explica amb el que vam fer i vam viure.
 

I no hi ha cap possibilitat que aquest nou "nosaltres" accepti cap escenari polític que no sigui seguir fidels a aquell 1-0. Els partits més tradicionals, com ERC i PdeCat no sembla en siguin conscients, i encara creuen en pactes dels que no es reten comptes, ens trames que romanen ocultes als nostres ulls. Però això ja no és possible, no té cap recorregut. L'1-O ho va canviar tot. Perquè l'1-O va néixer la República catalana, la república de la gent. Una república que no necessitava ser proclamada, perquè ja es defensava mentre naixia. I ara només té sentit seguir-la defensant, construint, fidels a aquell 1-O que ho va canviar tot, perquè vam dir que nosaltres érem la nostra REPÚBLICA, i la vam fer realitat.


lectures 903 lectures comentaris Un comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#1
Pepi fletxa Terrassa
5 de febrer de 2018, 08.27 h

Tot això que descrius és ben nostre per sempre. Un poble que ha compartit aquestes vivències ha de saber convertir l'adversitat del moment en una altra oportunitat per créixer i fer-nos forts. Hem viscut altres moments d'impotència i desconcert. Esperem que la cruïlla on ens tornarem a trobar sigui ben a prop. Sentir-se perdut és angoixant.

Ara els 'colins', que els hi dic jo (catalans col·laboracionistes amb els repressors) ens recomanaran que tirem endavant i fem com si res no hagués... Llegir més


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.