1- ERC
No és gens singular confirmar el que ja era evidència: Esquerra Republicana és el partit hereu de Catalunya. Tenen raó les cent veus assenyades que afirmen que només amb el lideratge republicà es pot consolidar el projecte de fer de Catalunya un estat europeu. Però també cal no oblidar que Convergència i Unió Democràtica són els partits cabalers de la família i que a Iniciativa li abelleix fer de nebot valencià.
Per què? Perquè els conceptes fonamentals que l’any 1939 van ser liquidats pel feixisme peninsular només els trobem avui en l’ideari i en els estatuts d’aquest partit degà. Tret de la normalització de la llengua gairabé cap dels altres principis històrics que foren sang i motor del sistema destruït pel franquisme s’ha mantingut dempeus més enllà de la transició, .
Ni l’autogestió dels mitjans de producció del sindicalisme republicà assumits pel programa socialista, ni l’anti belicisme d’abans de l’OTAN, ni el federalisme – tot i que ara se’l ressuscita in extremis- ni la dictadura del proletariat del programa comunista, ni la independència estratègica que reposa en silenci a l’armari del centrisme montserratí, han sobreviscut en els idearis dels partits actuals. Només l’hereu, Esquerra Republicana, ha mantingut en mig dels avatars la raó dels orígens, els motors centrals del catalanisme social històric .
Els castissos madrilenys per remarcar les evidències a vegades diuen: es blanco y en botella…! Doncs Esquerra es diu Esquerra, perquè és socialdemòcrata des de la seva fundació, Republicana perquè durant 70 anys sempre ha dit en veu alta que es mantenia fidel al republicanisme, i òbviament de Catalunya i no només com un concepte identitari sinó amb l’afegit independentista per posar el punt sobre la i.
2- JULIANA
Serem un poble que va pel món amb unes olleres de batre o de soldador si acceptem que els mitjans de comunicació espanyolista encolomin a Esquerra l’herència enverinada del franquisme cada vegada més difunt. Segons ells, la causa de tots els mals és Esquerra.
Hi ha una dada absolutament real: mai cap mitjà de comunicació español ha defensat la república com a sistema de convivència. Mai en cap moment dels 70 anys de monarquia viscuts, franquisme inclós. Ans al contrari. Tots i sempre han defensat que gràcies a la monarquia no hi ha trets ni mòmies de monja pel carrer, que gràcies a la monarquia surt el sol cada dia per escalfar-nos a tots amb justícia i equitat constitucional. El TC n’és una petita prova, suposo. Ningú ha obert un debat públic sobre la qüestió ni ningú ha cregut oportú arriscar-se pel tema i ser acusat de desafecció democràtica. Per què obrir la boca si per dir no a la Roja o als toros ja s’és nazi catalanufo?
Aquesta ha estat la pràctica de la uniformitat monàrquica: embotir-la pels mitjans al cervell de la ciutadania que se la deixi embotir. Per aquest motiu Esquerra Republicana ha estat pels espanyolistes allò que deia l’humorista francès Coluche: pitjor que una pedra a la sabata és un gra de sorra al condó.
Deu ser per això que un badaloní com l’Enric Juliana ha escrit recentment a La Vanguàrdia que el ripollès Joan Puigcercós és Jaimito frente a la historia per haver dit, referint-se a l’abolició taurina, que les civilitzacions i els seus valors no són estàtics. El mateix Juliana en una altra ocasió i al mateix diari afirmà que Esquerra es un camión sin frenos y sin conductor que va a toda velocidad por la autopista mientras en la cabina vacía suena a todo volumen una canción de Els Pets.
Aquest periodista, una persona sensata, de signe aquari -per tant creatiu- un home que parla freqüentment amb un cap de toro dissecat tot bevent un gazpacho proustià que li recorda els moments feliços de la mili, el sulfúric i l’anís del mono de la seva Bétulo natal, sempre parla malament d’Esquerra – mai insulta cap altra partit, ni cap altre polític- només li fot tralla a Esquerra, sistemàticament. Aquesta actitud té, suposo, una raó: mantenir la seva posició ben guanyada de català saberut al bell mig del sistema monàrquic.
Deu ser dur fer de titellaire il·lustrat, esdevenir un mini Carlo Collodi i posar veu humana al ranci cap de toro i amb veu de tiroliro bellugar el nino d’un català emprenyat i saltataulells, una mena de versió colonial del català sobiranista apta per gent d’ordre establert com ell. I anti-Esquerra a sac, d’això que no en falti. El seu discurs, lògicament, pot semblar reaccionari però no és sinó el breu orgasme literari de qui mai ha sentit l’impuls stendhalià d’imaginar el seu país lliure o de qui havent-l’ho imaginat ha decidit en una trista nit de maduresa comarcal, entre glop i glop de gazpacho, que el canvi no era bo pels seus interessos “socials”. Es pot ser espanyolista però no de la brunete i menys encara utilitzar l’espanyolisme de parapet, com fan ells. És lleig disparar només contra els qui no pensen i actuen com pensa i actua el víctimisme professional d’alt nivell. Salut, Juliana.
3- Arena Monumental?
Las Ventas és una plaça de toros espectacular al costat de l’ema trenta i d’altres vies ultramodernes de comunicació, a Madrid. Vint-i-tres mil ànimes s’hi poden encabir per veure els toros. És un edifici emblemàtic de la capital d’España, ben cuidat fins el més mínim detall, banderes incloses. Per exemple, el dia de l’abolició de Barcelona les tres onejaven a mitja asta. A prop, al carrer Belluga, hi ha un restaurant propietat de Don Toribio Anta Anta, Casa Toribio, que té l’exclussiva de totes les cues dels toros que maten els toreros a les festes de Sant Isidro. L’estofat de rabos hi és tant bo i d’aitals poders afrodisíacs -asseveren- que cal reservar taula geriàtrica amb un any d’avançada. Des d’un punt de vista radical ironista podríem dir que és una mostra exemplar de crim organitzat.
L’arena de la Monumental de Barcelona és una cosa més pobrissona. Sent una construcció molt curiosa, està feta un fàstic. A diferència de Las Ventas, la plaça catalana no ha estat mai rehabilitada i la família propietària l’ha vist decandir sense cap mirament quan el negoci afluixava. De risc, poc, de barrera en dins. Aneu-hi, mireu-vos-la i us caurà l’ànima als peus. Cornises enrunades, els coronaments ovalats de ceràmica mig trencats i bruts, pudor de fems les vigíles, grans murs berlinesos que impedeixen veure l’anella sencera… tot plegat sobreviu aïllat de la ciutadania. Fa pena i més quan es compara amb el luxe i la visibilitat de l’arena de Madrid. L’espanyolisme català exemplifica en aquesta ruïna monumental una part de la metàfora de la seva proposta de país? En quina proporció en relació a la llengua i al futbol?
