La realitat nacional dels territoris ha esdevingut un dels contrapesos més eficients a la globalització; les nacions són una defensa de les particularitats davant de l'onada homogeneïtzadora, dels monopolis i el pensament únic. Fa poc Frederic Lordon escrivia a Le Monde, si la mundialització no és en definitiva cap altra cosa que la dissolució de les sobiranies per la “mercatització” de tot , aleshores desmundialitzar és re-polititzar.
La movida nacional
A Catalunya els joves han tingut l'opció d'adoptar el nacionalisme espanyol com a propi ja que de propaganda i facilitats no els n'han faltat en els darrers trenta cinc anys; però ni l'oferta del toro i la roja, ni l'alternativa apàtrida de l'internacionalisme decimonònic han aconseguit seduir-los del tot. Això ho ha detectat el selenita Wert amb els seus super-poders: el jove catalanisme creix i cal re-espanyolitzar urgentment Catalunya.
I de fet els joves catalans han arribat molt més tard al seu nacionalisme que els joves espanyols. Pel nacionalisme espanyol contemporani el clic va ser la mort de Franco. Aquelles noves generacions es van obrir en l'aspecte democràtic i va florir un orgull neo espanyol atiat pels continguts ètics i estètics de la movida madrilenya. Catalunya ha tardat més perquè, fatigada potser per l'esforç antifranquista, no ser va ser capaç d'oposar-se a la trampa de l'hàbil discurs colonial del nacionalisme espanyol basat en quatre conceptes:
A- Espanya és nacional i no nacionalista
B- A Espanya només hi ha nacionalismes perifèrics
C- Els nacionalismes perifèrics són de dretes
D- La modernitat és espanyola, Catalunya ha caducat
Jordi Pujol va quedar encantat amb alguns d'aquest paradigmes. Els espanyols l'havien nomenat rei del mambo nacionalista català i de torna es feien càrrec de la pervertidora cultura de consum deixant pel catalanisme la cultura amb majúscules, la normalització lingüística i TV3. L'esquerra catalana antifranquista, acomplexada pel poderío de la movida i la seva circumstància també va callar i també va riure satisfeta perquè el nazionalistes eren els convergents. Només la minoria nacionalista catalana d'esquerra, com el PSAN i altres, van denunciar aquest oportunisme babau.
La joventut catalana, contemporània de la movida, liderava l'avantguardisme cultural i polític antifranquista però no va tenir l'oportunitat de modernitzar-se a la velocitat amb que ho va fer Tierno Galván des de l'Ajuntament de Madrid. Aquí l'Ajuntament anava de cara a la pedra, el cosmopolitisme i els Jocs mentre que allà, aquell vell home d'esquerres va entendre que la millor manera d'esborrar el passat nacional franquista era innovar el nacionalisme espanyol i atraure els joves perquè l'impulsessin i el popularitzessin a tot l'estat. La consigna central de l'operació era, nosotros somos modernos, los nacionalistas son ellos
Les seves intencions nacionalistes culturals integradores van arrencar per l'esquerra i en l'evangelització van utilitzar la tele pública espanyola amb un programa de nom revelador: La edad oro, mix genètic en el que el títol del film de Buñuel-Dalí feia de pont entre un present trencador i l'esplendorós ahir del Siglo de Oro. Modernitat i classicisme com a lema creatiu pels continguts d'una neo nacionalització cultural de l'Espanya nacional falangista.
Els temps ha anat enfortint aquest procés de neo nacionalització; la cultura epañola s'ha musculat amb el PSOE, la identitat amb el PP i entre tots dos, ara tu ara jo, han anat consolidant progressivament un centralisme nacionalista espanyol sense aturador… amb nosaltres pagant, això sí.
Els joves catalans i el seu nacionalisme
Si bé l'esquerra catalana hereva de l'antifranquisme i els seus intel•lectuals encara intenten jugar a un joc d'impostures nacionals els joves catalans han optat per definir el seu nacionalisme apostant per la independència del seu país i consolidant amb esforç un moviment cultural emprenedor, creatiu, sòlid i ascendent. Ho necessiten com el pa que ara gairebé no mengen, ni menjaran si continuen sota l'empara del nacionalisme espanyol, que destaca per ser un sistema gasiu amb els territoris que colonitza i malgastador imparable en les seves necessitats. Sense estat propi, sense una assimilació del nacionalisme català com a motor de progrés i llibertat democràtica pròpies, no hi ha futur. Re-polititzar Catalunya per la via de l'estat propi és la millor manera d'entrar al joc, el millor objectiu per a ser algú en els equilibris globals.
El criteri de Richard Rorty em va com anell al dit per cloure aquest apunt: Les qüestions sobre com donar sentit a la pròpia vida i a la pròpia comunitat són qüestions d'art o de política, o d'ambdues coses, abans que qüestions de religió, filosofia o ciència. Seguint aquest camí democràtic no serà pas el jove nacionalisme català el que distorsionarà la pau europea i mundial, ans al contrari, l'enfortirà perquè té al darrera una experiència històrica de tres cents anys de brega per la supervivència de la seva manera d'entendre el món.
