No han tardat a trobar feina el bou i la mula després de l'ERO papal a l'estable de les il•lusions cristianes. El seu esperit s'ha encarnat a Palau per acompanyar el naixement de la socialdemocràcia catalana i el temps ens dirà si la mula va triar reencarnar-se en Artur Mas i el bou en Oriol Junqueras o viceversa.
Catalunya, país lul•lià, no es conforma amb tenir una bèstia que la representi, n'ha volgut dues. Si hagués volgut un gall centralista i cofoi com l'estat francès ho hauria votat però de cara al gran canvi s'ha volgut dotar d'una parella d'animals definitivament feiners. En aquest sentit els catalans som més de la corda nord americana que de la francesa. I a fe de Déu que sembla que la llarga marxa està ben encapçalada i que uns bons unglots n'apuntalaran cada pas. Bons auguris.
Això vol dir que el caganer passa a segon terme? No, amics no ens n'anirem d'Espanya sense el nostre caganer, no prescindirem d'ell de cap manera perquè ell representa la humilitat terrestre de la nostra condició i del nostre patrimoni, el cinisme irònic que tantes vegades ha aflorat i aflora en el nostre tarannà nacional. Sense cap mena de dubte Europa està delitosa d'acollir el caganer del sud perquè al costat del pixaner del nord configurin les necessàries parts obagues del cos europeu.
Content i tranquil, el caganer mira de lluny el bou i la mula, animals que evacuen a peu dret, i des de la seva còmoda intimitat pensa en les paraules del poeta: “He estat trepitjant fulles tot el dia i, com la tardor, em sento cansat”
