Avui, ja fosc i havent honorat la memòria de l'alcalde Xavier Jounou, hem entrat a La Taverneta de Solsona a menjar pernil del bo i truita de patates amb el Puigcercós, el Vall, en López i en Passada, aquest darrer oriünd de la vila. Anàvem en fila índia camí del menjador gran, jo el darrer, quan en sentir una veu de timbre rocallós se m'han travat els peus al mosaic.
– Salut, Bellmunt!
He mirat amunt i veig clavat a la paret el cap del senglar anònim de Solsona, la testa que presideix els àpats anuals dels famosos Trabucaires solsonins. Els seus ulls de vidre em miraven amb viva lluïssor, talment com el Segador que l'admirat Juliana interpel·la a Madrid. ¿S'estarà escampant la síndrome del Doctor Doolittel o això només afecta els aquaris?
– Que hi fots per Solsona? Feia més de quaranta anys que no et veiem el pèl, desagraït?
– Parles?
–Clar que parlo, carallot, parlo clar i català, que potser no em sents? Aprofita l'ocasió que et brindo i pregunta'm el que vulguis. No sóc el senglar de La princesa Mononoke, però sóc republicà descendent dels Piteus teixidors. Una bruixa de Poitiers m'ensenyà a llegir el futur tot i que això no em va estalviar de sucumbir d'una perdigonada al flanc. Deu ser que sóc de màgia curta; au, afanya't, sigues tuiter!
– Et confesso que és tant intensa la memòria de la infantesa viscuda aquí que em feia cosa tornar i no trobar dempeus ni el cafè Dinàmic, ni la felliniana Fonda Vilanova…
–Sí, però als anys seixanta no hi havia trabucaires i poc més tard un alcalde els va fundar… Trabucs en temps franquista!
-Cert però al noi més Tom Sawyer d'aleshores, al nano més “dolent” l'anomenaven Cabrinettien referència al militar perseguidor de carlins
-“Omnia mutantur nos et mutamur in illis…” deixa estar el passat i pregunta'm d'una vegada sobre el futur
– Disparo i dispensa : Catalunya
–De ser una simple qüestió espanyola Catalunya ha passat a ser un dels experiments ideològics més importants del laboratori europeu. Fraccionar un estat jacobí en un continent mig jacobí és gairebé missió impossible. Però és el mateix repte amb que es van enfrontar els nord americans: uns volien fer la Unió una lliga D'Estats independents i els altres pretenien reunir a tots els habitants de les antigues colònies en un únic poble amb un govern per a tota la nació. Si s'organitzava una lliga i no un govern nacional, corresponia a la majoria d'Estats fer la llei i no al govern central.
– Tocqueville?
-Sí. És recomanable llegir el text com un relat periodístic, fet a peu d'obra i viu. La seva reflexió constitucional subratlla una dada important: els estats europeus són vells i els estats nord americans en aquell moment eren joves. Crear i reflexionar durant dos anys una Constitució respectuosa amb uns i altres els era més fàcil
– I Espanya és una vella idea
-Que s'ha pervertit. De la federació Trastamara a avui el pacte entre Castella i Aragó ha degenerat en una festa d'oportunistes. El decret de Nova Planta reforçat pel franquisme és la guia ideològica i política de Castella. Ho saben els de dretes i ho saben els d'esquerres per això toquen a sometent ara que els catalans hem dit prou.
– Ho hem dit
-I ells ho han sentit. D'un moment a l'altre ens proposaran un joc nou. Del joc de la puta i la Ramoneta passarem al Pedra-Paper-Tisora. Si surt Pedra, anul·laran l'autonomia, si surt Paper ens oferiran diners, traspassos i descentralitzacions, si surt Tisora hi haurà un retall econòmic el que equival a un setge modern estil 1714
– I el referèndum?
-Al referèndum li podem aplicar una estrofa de l'Espriu sardònic, ara que en celebrem l'any:
Avanço per carrers bruts,
entremig de multituds,
disputant ossos a cans
tinyosos, plens de brians
En acabar el recitat els ulls del senglar s'apagaren; ningú denotava haver estat testimoni de l'al·lucinació i la flaire de la truita de patates em guià fins a la taula dels companys. I jo, ben content de retrobar Solsona.
