De tots els mariners valents que s'han basat en els mítics paràmetres de l'heroi homèric Ulisses, Popeye el mariner n'és un dels més inesperats. L'any 1929 Elzie Crisler Segar, va incorporar el personatge a una tira còmica seva per a la King Features. La tira tenia molt d'èxit i la protagonitzava un altre personatge amb nom d'inspiració clàssica Horaci Hamgravy, pessetero i poc pencaire. En una de les entregues calia algú que sabés manejar un vaixell perquè el germà d'Oliva, la dona d'Horaci, en Castor Oli, ha de salpar a la recerca d'un gran tresor. Van al port i allà troben Popeye. Castor li pregunta si és un mariner i aquesta és la seva resposta, la primera rèplica, la frase que li obria la porta a la fama: “Que et penses que potser sóc un cowboy?”.
Tot i arribar a una història que ja feia temps que era popular, Popeye va saber agafar oportunament el timó del relat i va desplaçar tots els altres personatge de la tira còmica i s'erigí en poc temps en protagonista absolut de la mateixa. I tothom sap des d'alehores que Popeye no té manies a l'hora d'afrontar els conflictes, que més aviat són els conflictes que el busquen i no pas que se'ls busqui ell de bon grat; Popeye és un mariner i les estades a alta mar fa que aprecciï la quietud de la llar i el batec proper dels cors que estima, sobretot el d'Oliva però les tempestes s'han d'afrontar quan es presenten i és concient que no n'hi ha prou amb posar-se al paire.
Els conflictes sempre acaben assetjant a l'extrem el pobre Popeye que, ja a les últimes oracions, sempre treu un pot d'espinacs republicans i se'ls empassa de cop; el múscul trempa, sona el mall contra l'enclusa i comença l'èpica ritual que no decau fins el happy end. I això és així d'ençà d'Homer i mai s'acaba ni s'acabarà: després d'un conflicte en ve un altre. La vida no és altre cosa que resoldre conflictes. Sort que l'hort dels espinacs republicans lleva i llevarà; aquí i a l'Europa popular (que no del PP)
