Ni es llegeix, ni s’escolta

La bona acollida a les propostes de convocatòria de referèndum sobre la independència sembla efecte de moltes coses però, en cap cas, de la retòrica política. Darrere de qui donaria el vot a la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat, es crea una nebulosa que no acaba de resoldre la immediata: i vostè, per què vol la independència de Catalunya?. No argumentar amb destresa el per què al seu vot, no hauria d’entendre’s com un dèficit. De fet un perquè vull, en aquest cas, podria ser justificable. Les raons de vegades solquen de molt enrere, i arrelen tan fondo que caldria una bona estona de reflexió per estendre-les. És més, un perquè vull, és del tot natural. Del tot espontani. I la gent no està per històries.

Un bon amic situava dos móns propers però antagònics dins la mateixa esfera política. Els que respiren oxigen, i els que anhelen (sí, anhelen) diòxid de carboni. Els primers intenten construir un espai de treball immersos en l’habitual atmosfera terrestre. Els altres, en canvi, procuren un submón on només ells i les seves estratègies i càlculs esotèrics i de constant paranoia tinguin viabilitat. Per això es passen el dia intoxicant, tot fent la vida impossible als qui respiren oxigen. Els primers acostumen a no estar vinculats a cap sigla política.

La desconnexió entre la dimensió independentista amb pedigree i la que no, sembla una incògnita pendent de ser resolta en un problema de comunicació. Els partits sobiranistes i els incondicionals del moviment s’entesten a desplegar un argumentari inacabable, avorridíssim. Referents històrics que sempre s’obliden, causes i conseqüències, esquemes fiscals, drets, valors… Però diria que no funciona. Sabem bé de les excel•lències de l’àmbit acadèmic proper. I tot i això, falta l’engranatge que connecti l’argumentari amb el poble.

Avui, com ahir, tinc la impressió que ni es llegeix ni s’escolta. Es viu per impacte, per entusiasme. I l’entusiasme es contagia i porta al convenciment. Avui, com ahir, la causa que defensem és massa justa per poder dir la veritat (*)

(*) La Revolució del bon gust: Jaume Miravitlles i el comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya 1936-1939. Rafel Pascuet i Enric Pujol. Editorial Viena.