Per una altra banda, i paral·lelament, seria fantàstic poder projectar els records que sotmetien la nit de les padrines i padrins que van acostar-se fins al Centre Moral a dipositar el seu vot. ¿No els haguéssiu abraçat? Jo sí, i m’hagués agradat compartir el crit tant de temps silenciat que, entre aplaudiments, destil·laven la tossuda sentència: el secret, és que no hi ha secret.
Mentrestant, Tàrrega clausurava una nova fira d’excepcionalitats. Llàstima que sigui tan extraordinari poder gaudir del teatre al carrer. De la cultura de carrer, per ser més exactes. Si la Fira de Tàrrega vol dir concentrar l’avorriment escènic gratuït (també hi ha avorriment escènic de pagament) i de carrer la resta de l’any, no anem bé. Una solució passa per anar muntant referèndums esporàdicament pel territori; l’espectacle va a càrrec del zoològic de la Falanje.
S’ho podrien plantejar a Lleida ciutat –la qual serà la penúltima en convocar una consulta popular, just abans de Santa Coloma de Gramanet. I el dia que arribi, el 41% que anirà a votar representarà el 96% de vots negatius-. La capital de ponent prepara un programa de les festes de Sant Miquel que té molt a envejar a l’activitat que Tarragona genera per Santa Tecla. Sembla mentida que essent un país tan petit, dues ciutats puguin ocupar nivells tan distants, començant pel nucli antic (en aquest cas no hi ha comparació possible perquè a Lleida se’l van carregar) i acabant perquè els alumnes dels centres educatius de Tarragona, a part de tornar a la rutina de “bates, llibres, bosses i a dormir d’hora”, hauran iniciat el curs tot aprenent els costums, tradicions i símbols propis de la seva ciutat. Molt probablement aquests nens i nenes hauran estat més sensibles a la nit d’Arenys. Alguna professora o professor els ho haurà acabat de fer veure… I ho seran en nits futures. I podran compartir pis amb estranys, buscar una feina formal, pujar al metro pels matins, anar al cine alguna nit… Sense haver de passar anys esperant la solució que s’emporti tanta por (*).
(*) La gent normal, Manel. Versió catalana de Common people, Pulp.
