Aquests darrers dies, llevar-se resulta més pesat de lo habitual. També la quotidianitat se’ns torna entranyable. La remor del trànsit diari s’esmorteeix. Tant s’esmorteeix que ens permet sentir carícies de proximitats, sovint, alienes. Les relacions personals són, tanmateix, disperses. O, almenys, no tant fluïdes com de costum. I el més interessant: ens movem amunt i avall embolcallats per un tel finíssim que ens fa invisibles. O si més no, ens repel•lia, absorts, els uns als altres.
Llavors, per què evitem la tangència amb els contorns d’aquestes hores quan tot sembla indicar una immillorable disposició astral? Doncs no ho sé. Però estic gairebé convençut que caldria atendre la contigüitat d’aquest entretemps com un hoste, com un hoste a l’alçada de les circumstàncies. Hauríem de treballar més aquesta qüestió. Aguditzar la voluntat d’alquimista. Formular l’antídot que, després d’haver assajat, ens situï ben bé al llindar de l’esclat.
No veieu que no podem permetre’ns volatilitzar aquests moments? De no ser així continuarem passejant absents, resignats a devorar i ser devorats per les mirades. Ens inflarem de prejudicis i de ganes que, dissimuladament, deixarem escapar de forma breu i punyent. I passaran els dies, i res haurà canviat, i tot restarà vell i necessari. Avorridíssimament necessari. Estigueu atents, si no.
