Malgrat els ditirambes ja li han plogut a d’altre riberes, no estarà de menys tornar-hi en aquest cas. Com tampoc cansa escoltar, una vegada i una altra, les peces del darrer treball d’en Roger Mas a Les cançons tel•lúriques.
Presumptament embolcallat de senzillesa, fins al punt d’allunyar aquell qui distret deambula entre les novetats discogràfiques en català, el cantautor de Solsona irromp més enllà de la substància musical a la que ens tenia acostumats.
Com deia, serà difícil ensopegar-hi. Posem, tanmateix, que l’atzar et situa fit a fit amb la negror de la coberta. Per curiositat, i només donada aquesta premissa, el prens del prestatge per guaitar-lo. La portada, freda. I a la contra, va i et diu que ha musicat mossèn Cinto Verdaguer, i que, a més, ha versionat els Goigs de la patrona de la seva ciutat. Per un moment és inevitable connectar amb la beata consciència d’en Carlos Santos. Només una broma de celestial rosari podria estar-ne a l’alçada. I no. A partir de la segona pista, t’adones de la meticulositat de Les cançons tel•lúriques. Inicies un viatge d’aiguamolls melòdics. De sobte ets un trapezista sobre un pentagrama de sogues. Ets víctima d’un experiment reeixit. I això és, definitivament, satisfactori.
La trajectòria d’en Roger Mas no seria la mateixa si la seva obra, singular i pulcrament catalana malgrat a alguns els pesi, s’exercís com un batall enmig d’una cultura normalitzada. D’una cultura d’estat. La trajectòria no seria la mateixa perquè en cas de ser un estat, Roger Mas seria objecte d’altivesa nacional i de projecció internacional. Llastimosament, però, com la majoria dels nostres creadors, haurà de viure, en part, d’acord amb la Santíssima Subvenció; que els nostres fills protegeixi.
