Un Mas ferit, però amb força.

 Avui s’ha vist a un Artur Mas humiliat. I amb ell, un ampli sector de la societat.
 
A Convergència només li quedava el lideratge, doncs no tenia (ni té) clar quin ha de ser el seu programa i va acceptar el consens socialdemòcrata al formar part de Junts Pel Sí. Per tant, per a una part important del país, el lideratge sí era important, doncs era l’únic que els quedava.
 
A més a més de ser una figura important per a molta gent del país, era just que seguís liderant el procés, doncs ha avançat dues vegades les eleccions per a seguir les pautes d’un procés legítim i perquè fins ara no ha fallat mai. I perquè no només representa a molta gent del país, sinó que de cara a l’exterior, no pot haver cap altre millor representant.  A Espanya saben que en Mas era un actiu i per això gaudeixen tant amb l’estocada catalana a en Mas (la CUP ha enamorat fins i tot al Vidal-Quadras).
 
També ho saben molts cupaires raonables (la meitat dels militants, i segurament major proporció dels votants –a més militants, més sectaris-, doncs era fàcil per a molts independentistes caure en l’engany). Però per d’altres, les ganes d’humiliar a una part important del país, i a un símbol de les retallades autonòmiques (dóna igual que un país sobirà com a Grècia un partir d’esquerra radical les hagi tingut que intensificar), els supera.
 
Ja pot ser en Mas un actiu pel procés, que si la independència no s’aconsegueix junt amb una revolució social d’extrema esquerra, i sobretot, vetant a en Mas (en realitat sembla ser la seva única línia vermella malgrat que diuen que el “qui” no és important), no la volen. És el sectarisme pur de tota la vida. El fanatisme que suposo que haurà disgustat a l’Antonio Baños, al veure qui realment té el poder en les CUP.
 
Perquè es tracta d’això. En Mas no serà més President. Però cal noves eleccions perquè no ens podem permetre que aquest procés estigui en mans d’aquest grup de fanàtics que abans que independentistes, són revolucionaris, i que fins ara no han sacrificat absolutament res pel bé de l’objectiu comú (mentre que els altres grups sí que han sacrificat moltes coses).
 
No tinc res en contra de l’independentisme instrumental, és a dir, condicionat a certs objectius. Objectius com millorar el benestar o crear una República segons diferents visions de societat. Però una cosa és l’independentisme condicionat a millorar el benestar de la societat, o fins i tot a no empitjorar-ho gaire (en el cas que es doni cert valor en sí a la independència com a idea realitzada), i una altra és condicionar l’independentisme a objectius impossibles, que exigeixen més del que és raonable. I a la CUP sembla que predominin d’aquests últims, i fins i tot van sortint molts elements que fan dubtar de l’independentisme efectiu de molts dels seus membres (dels que van votar que no, 1.515 contra 1.515). No cal ser membre del CNI per semblar-ho.
 
Potser l’independentisme no estarà tan fort en unes noves eleccions (i en cas de que ho estigui serà una nova oportunitat per obtenir més del 50% dels vots), però no es pot seguir amb aquestes condicions on qui té l’última paraula és un grup que condiciona l’independentisme a exigències poc raonables. Calen unes noves eleccions on en Mas no serà reelegit President, malgrat que li quedin forces després d’aquesta humiliació. Tots els escenaris que s’obren són injustos i arriscats, però els errors sempre han tingut conseqüències.